Mai donis per finit...

Les grans veritats amagades

2011-06-02T10:56:00.000+02:00

No es pot dir més clar...

Haddockstyle

2011-01-11T11:41:00.000+01:00

(Copiat descaradament del sinyó Captaire.)

TOTS ELS INSULTS DEL CAPITÀ HADDOCK

acaparador . aeròlit recauxutat . aixafaterrossos . aixafaterrossos caragirat . amfitrió . anacolut . analfabet . animal . animalot . antropòfag . antropopitec . antropopitec de pa sucat amb oli . apatxe . aprenent de dictador amb salsa de coco . aprofitat . arlequí . asteca . astronauta de terra endins . atleta de pa sucat amb oli . atropellador . autòcrata . autodidacta . banda de babuins . banda de canacs . banda de caps quadrats . banda de marxants de guano . banda de vampirs . banda de zapoteques . banda de zapoteques d'estar per casa . banda d'encenalls de pallús amb confitura d'eriçó . bandarra . bandit . bàrbar . barretina . belitre caragirat . bergant . bèstia . bleda assolellada . botxí . brètol . brivall . brontosaure . bufaforats . buidaampolles . buldòzer a reacció . cafre . caguetes . calçasses . caldereta reescalfada . canalla . caníbal . caníbal emplomallat del carall . caníbal impresentable . cap d'ase . cap de carbassa . capgròs . caragirat . carn de patíbul . carquinyoli . carquinyoli remullat . carterista . catacresi . cataplasma . cataplasma de neula remullada . ceballot . cebollí . cercopitec . cianur . cicló ambulant . ciclotró . coleòpter . coleòpter caragirat . colla de bèsties . colla de sapastres . coloquinta . concentrat de neula remullada . contrabandista . corsari . cotorra del diable . cotorra llenguda . cotorra xerrapeta . covard . cowboy de l'asfalt . cretí . cretí escabetxat . cromanyó de nyigui-nyogui . croqueta de cuscús . cuc miserable . descamisat . dinamiter . diplodocus . dromedari estrafet . ectoplasma . ectoplasma de bunyol estrafet . egoista . equilibrista . escampafems . escanyabruixots . escanyabruixots amb all-i-oli . escanyapobres . esclavista . escurçó . escurçó maleït . esgarriacries . espantasogres . extracte de cataplasma . extracte de ceballot . extracte de cretí momificat . extracte d'hidrocarbur . figureta de pessebre amb funda . fil·loxera . filibuster . filibuster de pa sucat amb oli . filibuster renegat . gallina . gamarús . gàngster . gàngster d'estar per casa . gargarisme . giroscopi . grandíssim covard . grumet desvergonyit . heretge . hidrocarbur . home del sac farcit de crema de suro . hotentot . hotentot desvergonyit . iconoclasta . incendiari . incívic . invertebrat . judes . ku-klux-klan . lladre . lladregot . llanut caragirat . logaritme caragirat . macaco . macrocèfal . mal educat . malandrí . mameluc . mandril . mariner d'aigua dolça . mariner de terra endins . marxatons . megacicle . megalòman . mercenari . mosca vironera . negrer . neuler rovellat . ninot de fira . oficleide . òliba mal dissecada . onicòrfor . oricterop . ornitorrinc .ostrogot . palíndrom . pallanga . papú . paranoic . paràsit . pastanaga . patagó . piconadora . pillastre . pirata . pirata d'aigua dolça . pirata de l'asfalt . pirata del cel . pirofòric . piròman . pixallits . pixapins . pocapena . pocavergonya . podrit . polígraf . projecte d'analfabet caragirat . projecte de pillastre . protozous . quadrilàter . rapinyaire . rata . renegat . rizòpode . rostit d'ectoplasma amb all-i-oli . ruc . rufià . sac de gemecs . sacabutxos . saltabardisses . saltabarrancs . saltataulells . saltimbanqui . salvatge . sapastre . sàtrapa . subproducte d'ectoplasma . suc de regalèsia . tanoca . tecnòcrata . terrorista . tigressa . tombatruites . tornavís . trabucaire . trabucaire del carall . traïdor . transcolador d'aigua . trinxeraire . trinxeraire dels càrpats . troglodita . troglodita de carnaval . tros de babau . tros de catacresi . tros de mula . tros de tifa interplanetària amb ulleres . tros d'ectoplasma rebullit . tros d'iconoclasta . truà . vampir . vàndal . vegetarià . venedor de catifes . visigot . viviseccionista . ximpanzé . xuixo de crema . zapoteca d'estar per casa . zuau escabetxat . zulú

Per molts anys!

2010-11-29T13:39:00.000+01:00

Algú fa anys, avui? xD

Touchée

2010-09-17T19:31:00.003+02:00

Només un asocial pot saber que això és una de les coses més maques que se li poden dir a un altre asocial. I si no ho sap és que no és asocial. xD

Va, una mica de música!

El silenci de quan la música comença

2010-08-30T23:06:00.005+02:00

El 30 d'agost de 1910 va néixer a Lleida en Màrius Torres. Per avui que fa cent anys, la Carme va proposar que els blogaires féssim un homenatge, i em va agradar molt la idea.
Vaig començar a llegir en Màrius Torres cap allà el 1990, per "culpa" del disc Tot el fred que s'acosta..., d'en Miquel Àngel Tena. Reconec que al principi llegia com qui passa de puntetes, sense entendre gaire res, però hi havia una música bonica. I de mica en mica hi vaig anar entrant, entenent, sorprenent-me, garratibant-me, enganxant-m'hi, al cap i a la fi. I fins avui, fins ara, que no passa un mes sense que tingui la necessitat d'una dosi de Màrius Torres, i sorpresa de que no deixi de sorprendre'm ni de fer-me tenir esgarrifances.
Moltes vegades "jugo" a obrir el llibre a cegues i llegir. Ara ho acabo de fer, i ha sortit:

Comença un capaltard d'acabaments d'estiu.
Una noia va sola per un camí i somriu
quasi sense adonar-se'n. Pensa en tots els que estima
i la lluor del sol a la més alta cima
se li emporta l'esguard enlaire. Cull, al pas,
brots d'espígol morat, flairós com el seu braç.
En descobrir un erol ple de mates florides
s'enfila rost amunt, i un cop les ha collides
deixa la garba a terra i seu per reposar.
La vall és, als seus peus, un somriure molt clar
i ella, és clar, li respon amb un altre somriure.
Llavors pensa en les cartes que no té temps d'escriure,
en tants amics que són tan lluny d'aquesta llum.
De l'espígol li arriben onades de perfum.
Com un infant s'allarga de cara al cel, i es posa
la garba més flairosa per coixí. Quina cosa,
veure el cel, ajagut cara al cel, tan pregon!
Déu meu, i que olorosa la terra d'aquest món!
El sol ja és post. La tarda més íntima i més vasta
sembla a cada moment. Una llum viva i casta
retalla núvols, arbres, carenes i conreus
i tot sembla que parli --oh, pau de tantes veus!

I ara ja no puc dir res més, només, si de cas, que en Màrius Torres , per a mi, és el silenci de quan la música comença.

Bons propòsits 2010 FAIL!

2010-03-29T20:51:00.002+02:00

Dons això mateix, des del darrer post, el 31 de desembre del 2009, no m'havia tornat ni a mirar el blog, encara que hi pensava sovint, i també sovint m'empescava algun post "enginyós" mentre passejava amb els nens peluts (que, en arribar a casa, havia fugit espaordit per alguna mala conjunció astral), i els quatre amics que de tant en tant i treuen el nas (encara ara) comencen a preguntar-me per la salut del blog (tot i que no tots ho fan, veig com aixequen una cella i fan un somriure burleta), i hi pensava (en el blog) i no sabia què fer-ne, i pensava que m'havia "compromès" a explicar totes aquestes coses menja-temps que es resumeixen (mà o meno) en 2.0, i güenu, que ho he solucionat quan he reconegut que no tinc ganes d'explicar totes aquestes eines, i que, encara que en tingués ganes, no en sabria.
Per tant, m'atorgo un gran FAIL als bons propòsits i deixo via lliure al blog per escriure el que vulgui i quan vulgui, i repetir fotos i cançons si em vé de gust, o per no fer-hi res.
També havia pensat en deixar aquest blog tal com està i començar-ne un altre (cosa que no descarto), però de moment no, que aquest ja té uns quants anyets i em sabria greu... De moment deixo el blog en estat de llibertat, sense cap post pendent, com si fos una llibreta nova. Però potser demà canvio d'opinió...

Bon any nou!

2009-12-31T20:07:00.002+01:00

Avui, que és el sant del meu carrer i que és el dia que surt l'home dels nassos, també toca acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre.
Doncs això mateix, que tingueu un 2010 mooooooooooolt feliç! (Recoi, costa una mica, això d'escriure 2010, els dits van sols a escriure 20010!)
Hi ha gent que fa bons propòsits per a l'any que comença; jo no ho he fet mai, i potser ja seria hora... Va, doncs, el meu #bonproposit per al 2010 (que no 20010) serà escriure coses al blog una mica més sovint, que amb tant de twitter i amb tanta punyeta el tinc més abandonat que un castell sense fantasma! I em ronda pel cap un post sobre les eines 2.0 que faig servir, explicades amb paraules fàcils per als meus amics preferits, que són pocs però bons, i que em miren raro o em deixen per impossible quan els parlo de twitter, formspring, tumbrl, flickr, friendfeed, reader, poken, followers, followings... Si és que al final potser tenen raó quan em tracten de freak o de geek (alguns)!
Àpali, doncs, feliç 20010! Ai, no, 2010!

01000110 01100101 01101100 01101001 11100111 00100000 00110010 00110000 00110001 00110000 00100001

La dignitat de Catalunya

2009-11-26T18:33:00.002+01:00

Fa dies que he de publicar aquí l'article d'un amic, i pensava fer-ho avui, però davant l'editorial conjunt d'avui de la premsa catalana, i davant les opinions d'alguns españoles, el que publicaré serà aquest famós editorial conjunt, i a qui li piqui, que es rasqui, perquè ja està bé de preses de pèl, aviam si al final serà veritat que hem d'agafar lo trabuc!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

#porraalcalde Qui juga?

2009-11-10T18:10:00.004+01:00

Avís per a personatges 1.2 que no teniu twitter, ni us el mireu, o que ni tan sols sabeu què és!

A can Twitter estem fent una #porraalcalde. La participació és lliure i no ens hi juguem res, però mira, és divertit.

De moment a la #porraalcalde hi tenim un Raül, un Mas i no sé si comptar un vot Parlón, perquè només era un somni...

Si algun colomenc que encara es miri aquest blog agonitzant hi vol participar, pos eso, la #porraalcalde als comentaris.

Un 27 d'octubre va passar...

2009-11-09T20:32:00.003+01:00

Demà farà dues setmanes que es va esvalotar el galliner a Santa Coloma de Gramenet. Ara no és qüestió d'explicar els fets perquè ni sóc periodista ni fa cap falta, que a aquestes alçades tothom sap que un dimarts al matí la Guàrdia Civil va "prendre" l'Ajuntament.
Durant el matí d'aquell dimarts no era a casa, i vaig anar sabent notícies via twitter. Quan vaig començar a sentir que havien detingut l'Alcalde no m'ho podia creure. Em pensava que trobarien quatre xanxullos mal fets i que només rebria algun cap de turc.
Si hem de fer cas de les primeres impressions, la meva va ser d'alegria, i després d'alleujament. En anar passant els dies he passat per moments d'incredulitat, de pensar que només seria un bluf, de ràbia, de ganes de celebrar-ho... I ara em queda el sentiment d'alleujament, com un gos al que li han tret una garrapata, i un altre sentiment (políticament incorrecte, sí, i què?) de que els testos s'assemblen a les olles, i encara les guanyen.
El que no em va agradar gens van ser les fotos. La pitjor, per a mi, la del Bartu entrant al cotxe amb aquell paio que li empenyia el cap. És un gest que no he entès mai. Puc arribar a entendre'l si el subjecte en qüestió va emmanillat, però en aquell moment no era el cas. Li empenyia el cap per fer la foto, com la foto de les manilles? A què juguem, tots plegats?
I ara al poble estem com a l'espera de no se sap ben bé què. De moment els de can PSC han de decidir qui serà l'alcalde aquests dos anys escassos que queden de legislatura. Després suposo que haurem de saber què decideix el jutge, si el Bartu i el Dobarco i tota la colla són culpables, i de què o si tornen a caseta tan contents.
A mi m'agradaria perdre de vista aquests dos personatges, perquè els trobo antipàtics i prepotents, però clar, ningú no pot anar a la presó per antipàtic i prepotent...

[continuarà... (o no)]

Els "meus" contenidors

2009-08-02T00:34:00.002+02:00

Cada dia al dematí, quan no sento cantar el gall quiquiriquí, surto a passejar amb els meus gossos i poso els contenidors al seu lloc. Hi ha dies que no costa gaire, però hi ha dies, com avui, que he suat de valent per enretirar-los.
El problema no és tenir els contenidors sota la finestra, algú els ha de tenir, i ja assumeixo aquest paper, el problema és que, des que tenim el carrer arregladet, mitjanament net i poc polit, els protagonistes d'aquest post no tenen delimitat el seu espai vital i acaparen el meu i el de la resta de ciutadans que gosen trepitjar el carrer.
I aquest problema en porta un altre, i és que quan s'arreceren a la façana així com a la foto, o no tant, quan ve el camió de les escombraries a buidar-los... tururut cul d'olla! Xoquen amb la tribuna de casa, que ja està tota escapçada, i es queden sense maneta.
Per no parlar de quan els calen foc, que no ha passat un cop ni dos... Per la façana, a banda de tot el cablejat de telèfons i no sé quines galindaines més, també hi passa el gas.
També passa que quan els "meus" contenidors estan fora de lloc no es pot passar per la vorera, i s'ha de passar pel mig del carrer en un tram que és una corba sense visibilitat.
"Güenu", que arrel del darrer incendi de contenidors vam fer una instància a l'Ajuntament, i encara no ens n'han dit res. D'això deu fer un parell d'anys, si no més. Vam visitar sovint el suposat Defensor del Ciutadà, i sempre ens donaven la raó fins que la queixa arribava no sé on i es feia el silenci més absolut.
I ara què ens queda? Esllomar-me cada dia perquè no em trenquin la casa, renegar i escriure coses com aquesta que difícilment arribaran enlloc.
Però podem somniar una mica. L'amic Cristòfol fa propostes: Brossa i nosa.
Val a dir que quan es va decidir la remodelació del carrer (abans no teniem el problema perquè hi havia una vorera alta i els contenidors no podien ballar) el Grup Municipal d'ICV va demanar que s'instal·lés la recollida pneumàtica. Què va passar? Està clar: el silenci més absolut!

Trist aniversari

2009-07-23T17:07:00.002+02:00

Costa de creure que ja faci 25 (vint-i-cinc!) anys que va morir... Però hauria suportat el món (i el país) tal com el tenim ara?

Represa

2009-07-05T17:20:00.003+02:00

He tingut el blog adormit des de la final de la Champions, no ha estat deliberat. No tenia temps ni ganes de fer-hi res. Són coses que passen, Striper, i no cal amoïnar-se, tot el que neix mor algun dia, i els blogs no són l'excepció, evidentment. Aquest meu blog encara no s'ha mort, ha estat de vacances una temporada, i no és el primer cop que passa. Volia evitar-ho i em vaig empescar "La cançó del dijous", però va acabar sortint els divendres i al final també me'n vaig cansar. En fi, que al capdavall això dels blogs (si més no per a mi) no és res més que un divertimento, i que s'hi escriu quan es vol i quan es pot; que res no és obligatori, ni les visites, ni els comentaris, ni els escrits ni res de res, i que si arribés a ser "obligatori" seria una cosa molt feixuga, i ja fa massa calor com per aguantar una cosa feixuga.

Avui he vist un post que m'ha agradat especialment per a aquesta mena de "represa de curs"; l'autora, com sempre, s'ha lluït.

La cançó del dijous

2009-05-28T20:45:00.006+02:00

Aquest dijous no podia ser una altra cançó, tot i el risc de fer-me créixer la fama de freak, i com que tres eren tres, la dedicaré tres vegades: al Rafel, que no va poder veure el partit però estarà molt content del resultat, a l'Antonio i al Marc, els mosqueters "merengons", aviam si es repensen els colors i es rendeixen a l'evidència.

Necessitats vitals

2009-05-19T14:57:00.002+02:00

Suposo que a ningú no li agrada passar uns dies a l'hospital, però quan no hi ha més remei s'ha de fer i prou. I el que és més difícil de tot (quan no s'està en una habitació individual) és aguantar un veí xerraire, una veïna xerraire en el cas que estem patint a casa ara mateix, per filar més prim, la filla hiperxerraire d'una veïna xerraire...
No callen, no hi ha manera, ens envaeixen l'espai físic, ens expliquen els detalls més impensables de la seva vida, hem sentit mil versions de l'accident que els va dur a ocupar el llit del costat, tot de coses que no em poden fer venir al cap res més que un: "I a mi què collons m'importa?". I si en algun moment callen... resen!
Aquest matí, però, hi ha hagut un silenci, deuen haver estat uns vint segons. Uns vint segons d'un silenci d'aquells de quan la música comença (Màrius Torres dixit), però clar, el que ha començat no ha estat la música, sino la repetició per enèsima vegada dels plans per a la sortida de l'hospital...
I de tornada a casa pensava si no serien pas apòstols del silenci, i que la seva feina fos xerrar, xerrar, xerrar i xerrar perquè la gent que tenen a la vora s'adoni que el silenci és una necessitat vital.
Havia pensat posar alguna cançó de silencis, però me'n vénen moltes al cap, massa, i de vegades val més no trencar els silencis ni tan sols amb la música més exquisida.

La cançó del dijous

2009-05-14T23:46:00.002+02:00

"Güenu", després que el Barça hagi guanyat la "copa d'aquell", que cadascú s'ho agafi com vulgui...

El gran Jaume Arnella, al disc Les cançons del Pont de les Formigues, canta El Rei, senyors, ha caigut!

La família

2009-05-09T00:04:00.002+02:00

Quan vaig decidir adoptar l'Ovidi em feia una mica de por que el Cyrano no l'acceptés, però cada dia li fa la "toilette".

La cançó del dijous

2009-05-07T20:31:00.000+02:00

Caramelets d'agüelo (Ovidi Twins)

La cançó del dijous

2009-04-30T23:58:00.001+02:00

Élisa (Serge Gainsbourg)

Reedició, per fi!

2009-04-27T23:23:00.003+02:00

Després de molta feina i trucades i visites i xerrades i contractes i il·lusions i entrebancs i ganes i desganes...
Ja existeix, ja ha sortit la reedició del disc Cançons de la nit benigna!
Els beneficis són per a la Fundació de l'Institut de Recerca de la Vall d'Hebron, per a la investigació de la síndrome postpolio i de la síndrome de fatiga crònica.

Apa, doncs, com diuen els venedors del "mercadillo" que es posen cada dilluns al costat de casa: "La que sabe s'aprovexa!".

La cançó del dijous (o divendres)

2009-04-24T14:37:00.001+02:00

Ràdio capvespre (Maria Cinta)

Una altra cançó del dijous en divendres

2009-04-17T17:22:00.002+02:00

Romanç de les jugadores del burro (Pep Gimeno, botifarra)

La cançó del dijous (en divendres)

2009-04-10T17:04:00.001+02:00

Cançó a Mahalta

Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;

com una mica de música
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;

així t'escau la melangia
tan dolçament;
que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Túrnez & Sesé

Lletra: Màrius Torres
Música: Daniel Sesé

La cançó del dijous

2009-04-02T14:59:00.003+02:00

Vora el barranc dels algadins
(Teodor Llorente i Olivares --València, 1836-1911--)

[Text original]

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins,
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i, al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànets silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

[Versió de Jesús Barranco]

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de forta flaire;
com el seu fruit no dóna gaire,
es fan servir com a jardins.
Hi ha allí una nau que amaga dins
uns documents que una alcaldessa
podrien fer que acabàs presa,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
naden rabents les sangoneres
endèmiques de les riberes
fent bascular llurs cossos fins
pel rierol sota els camins,
estret com una llonganissa,
d'aigua pudent, pastosa i grisa,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
un immigrant al sol renega;
la seua dona li la pega
al llit del típic pixavins.
Fan uns xicots alginetins
pintades més o menys rupestres
per a vergonya dels seus mestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
demà el sol torrarà el pencaire,
sacsarà les antenes l'aire,
i un mas caurà fet a bocins.
I, al polígon sense confins,
les fàbriques es faran velles;
¡jo no podré arrufar les celles
vora el barranc dels Algadins!

Gent del desert
Música: Partaka

La cançó del dijous

2009-03-26T15:01:00.003+01:00

Repartiment (Túrnez & Sesé)

Lletra: Jaume Subirana

La cançó del dijous

2009-03-19T17:50:00.001+01:00

Per fer país insultem en català (Estanislau Verdet)

La cançó del dijous

2009-03-12T22:07:00.001+01:00

Vida més alta (Toti Soler)

La cançó del dijous

2009-03-05T22:15:00.003+01:00

Tinc una pena (Miquel Gil)

Lletra: Enric Casasses
Música: Miquel Gil

Bon viatge!

2009-03-01T19:35:00.003+01:00

I a tots aquells que se n'alegren i llancen verí per la boca, que un mal vent els rebenti els budells.

La cançó del dijous

2009-02-26T19:16:00.002+01:00

Les sucettes

Annie aime les sucettes
Les sucettes à l’anis
Les sucettes à l’anis
D’Annie
Donnent à ses baisers
Un goût ani-
sé lorsque le sucre d’orge
Parfumé à l’anis
Coule dans la gorge d’Annie
Elle est au paradis

Pour quelques pennies Annie
A ses sucettes à l’anis
Elles ont la couleur de ses grands yeux
La couleur des jours heureux

Annie aime les sucettes
Les sucettes à l’anis
Les sucettes à l’anis
D’Annie
Donnent à ses baisers
Un goût ani-
sé lorsqu’elle n’a sur la langue
Que le petit bâton
Elle prend ses jambes à son corps
Et retourne au drugstore

Pour quelques pennies Annie
A ses sucettes à l’anis
Elles ont la couleur de ses grands yeux
La couleur des jours heureux

Lorsque le sucre d’orge
Parfumé à l’anis
Coule dans la gorge d’Annie
Elle est au paradis

Serge Gainsbourg

I aquí, un regal per l'Striper: Les sucettes (France Gall)

La síndrome d'Asperger, confirmada

2009-02-20T13:24:00.004+01:00

L'Eva es va passar força temps recomanant-me la lectura d'Els homes que no estimaven les dones. Jo m'hi resistia, d'una banda perquè no m'agrada que em recomanin llibres, i de l'altra perquè, amb aquest títol, les semblances amb la tirallonga de llibres d'autoajuda que he hagut de corregir em feien posar pell de gallina.
Al final va guanyar, l'Eva, i vaig cedir quan em va dir que una de les protagonistes s'assemblava en moltes coses a mi; però vaig cedir perquè no m'ho vaig creure, evidentment, però també perquè em feia gràcia que es tractés d'una macaire amb tatuatges i piercings (és un dels últims arguments que em va donar).
El cas és que vaig llegir el llibre, i em va agradar; és distret. Él la mena de llibres que em van bé després d'una jornada de correcció de llibres de comptabilitat, d'autoajuda, de gestió d'empreses o de tot de coses soporíferes que m'he d'empassar per guanyar-me les garrofes.
I el cas és que avui he trobat un post, al Bloc de Bellvitge, que m'ha fet tornar a buscar informació sobre la síndrome d'Asperger, que em vaig autodiagnosticar ja farà tres o quatre anys, després de corregir un llibre d'en Simon Baron-Cohen on hi havia una sèrie de tests molt divertits.
I els he trobats, aquests tests, a internet, i els he tornat a fer, i m'he quedat la mar de satisfeta amb la meva puntuació, i m'he reafirmat: no sóc rara, tinc asperger!

La cançó del dijous

2009-02-19T14:37:00.003+01:00

Amor a la tercera edat

El grandíssim Raphel Pherrer al musical Mallorcatur, amb Miquelina Lladó, Carlos Garrido, Toni Miranda i Miquel Ferrà.

La cançó del dijous

2009-02-12T14:14:00.000+01:00

Olor a garrofa (Remigi Palmero)

Un més a la família

2009-02-10T22:35:00.007+01:00

Aquest és l'Otel·lo, el iaio de la família, té dotze anys.

El Cyrano de Gramenet, 3 anyets.

I aquest és el nouvingut, l'Ovidi. Va néixer el dia de Reis i va venir a casa dissabte passat (7 de febrer).

La cançó del dijous

2009-02-05T15:02:00.001+01:00

Le serpent python

C'est un serpent python.
C'est un python serpent
Qui se promène dans la forêt
Pour chercher à dévorer
Un beau petit lapin
Ou bien un nègre fin
Car le serpent Python a faim.

Il a une faim sans fin !
Mais bêtes et gens sont partis hier,
Loués par la Metro Goldwyn Mayer
Pour figurer dans un film de Tarzan
Qui doit rapporter beaucoup d'argent !
Et le serpent piteux
Est triste et s'mord la queue
Car il comprend, ô désespoir,
Qu'il ne mang'ra pas ce soir.

Soudain, le bois s'éveille.
Arrivent des appareils
De prises de vues de prise de son.
C'est la scène du grand frisson.
On lâche des animaux :
Des lions et des Rhino-
Céros qu'ont l'air féroce comme tout
Mais sont doux comme des toutous.
Notre serpent, du haut d'une branche, en l'air,
Voit m'sieur Johny Weissmüller
Qui fait joujou avec un éléphant.
Quel joli tableau pour les enfants,
Mais tant de cinéma
N'remplit pas l'estomac
Du pauvre serpent qui n'aura pas,
Qui n'aura pas de repas.

Quand une idée subtile.
Germe au cœur du reptile
Profitant d'une répétition
Voici qu'avec précaution,
Dans l'ombre du crépuscule,
Il avance, il recule
Puis happe un morceau minuscule,
Un morceau de pellicule
Qui dépassait d'une boîte en fer.
C'était la grande scène du Val d'Enfer
Tournée l'matin dans une cloche à plongeur
Pour mieux voir évoluer le nageur
Et, comme un spaghetti,
L'Python en appétit
Avale deux cents mètres, à présent,
Des aventures de Tarzan !

Puis il s'en va joyeux,
Pensant : "C'est merveilleux.
Je vais dormir maint'nant trois s'maines
Digérer ce film sans peine.
Rampant par-ci, par-là,
Il s'enroule, oh la la,
Autour d'un cocotier géant
Mais soudain s'écrie : "J'ai en...
J'ai envie d'vomir, c'est affreux : tu m'as
Empoisonné, cinéma !
Tarzan n'est pas pour les pauvres pythons.
J'en ai mal jusqu'au bout des tétons."
Et la moralité
Du serpent dépité,
C'est qu'parfois trop d'ciné parleur
Peut vous donner mal au cœur
Ou que les hommes digèrent, dit-on,
Mieux que les serpents Python.

Charles Trénet

67

2009-02-04T15:12:00.001+01:00

La família

2009-01-31T23:42:00.003+01:00

La Carme m'ha sorprès, avui, amb uns quants dibuixos de la família al seu blog.
Les mallerengues ens repartim en tres famílies:

Pàrids

Mallerenga d'aigua (Parus palustris): li agraden els boscos humits.
Mallerenga emplomallada (Parus cristatus): la menys sociable.
Mallerenga petita (Parus ater): a l'hivern sembla que perdi el nord.
Mallerenga blava (Parus caeruleus): es disputa el lloc amb la carbonera.
Mallerenga carbonera (Parus major): tot li va bé.

Aegitàlids

Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus): li agraden les cases ben espaioses.

Timàlids

Mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus): la ballarina de la família.

Tan bé que s'està a casa...

2009-01-31T10:36:00.006+01:00

Tenim el món fet una merda. Allà dalt n'hi ha que estan contents perquè tenen un nou president i es pensen que les coses aniran millor; tant de bo! N'hi ha una bona pila que s'esbatussen perquè els dolents volen ser els bons i als bons (com sempre passa) els diuen que són dolents. S'han fos els calers i ara correm com formigues espantades. S'ha inventat una nova forma d'acomiadar la gent: la porta als morros. N'hi ha que guanyen premis per una cagarada. N'hi ha d'altres que es fan la punyeta per guanyar al joc de les cadires. Hi ha pixapins que no volen pudors ni sorolls a la vora de la caseta bucòlica de caps de setmana...
La zel en diu més.
Sempre ens quedarà París, és clar... Però de debò cal anar a París?

La cançó del dijous

2009-01-29T09:59:00.001+01:00

Ovidi twins, Borrellons

Un documentari magistral

2009-01-28T19:53:00.002+01:00

Els grans Ovidi Twins ens expliquen l'origen i costums d'aquests éssers que mai no ens abandonen, per molta granera i molt aspirador que fem servir: els borrellons!

La cançó del dijous

2009-01-22T22:32:00.002+01:00

L'amor és Déu en barca

D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

Miquel Gil

Lletra: Enric Casassas
Música: Miquel Gil

La cançó del dijous

2009-01-15T14:49:00.003+01:00

Cançó de suburbi

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.

I l'home humil que l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mrar l'ànima nua
sense cap mica de recel.

Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.

Jo vaig seguint la vostra dèria
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.

Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil·lament.

Toti Soler

Lletra: Josep Maria de Sagarra
Música: Toti Soler

M'he separat

2009-01-08T14:43:00.006+01:00

Ja feia anys que, en llevar-me, em despertava i esmorzava amb aquest senyor de l'esquerra. Però va fer, com cada any, uns dies de vacances nadalenques, i en aquests dies he esmorzat amb aquest altre senyor (de la dreta).

Es veu que aquestes coses passen a les millors famílies, i que, després d'unes vacances arriben les separacions... I és que m'agrada més el segon senyor que el primer, i encara que ara hagi desaparegut, al primer l'he deixat penjat igualment, perquè no em ve gens de gust, de moment. Prefereixo jugar amb les joguines dels Reis (que aquest any s'han passat una mica), i esmorzar un dia amb l'Estanislau Verdet, un altre dia amb el Rafel Subirachs, o amb la Maria del Mar Bonet, o amb el Raphel Pherrer, o amb el Jordi Guardans...

La cançó del dijous

2009-01-08T13:53:00.003+01:00

Ocells perduts

El teu somriure és la flor dels teus camps, la teva parla és el murmuri dels teus pins de la muntanya, però el teu cor és la dona que tots coneixem.

La teva veu, amic, vaga pel meu cor com el so apagat del mar entre aquests pins que l'escolten.

"Estàs gaire lluny de mi, oh, fruit?"
"Estic amagat en ton cor, oh, flor!"

Toti Soler

Lletra: Rabrindranath Tagore
Música: Toti Soler

"Estupendu"

2009-01-06T17:30:00.003+01:00

Tot i que avui és festa, hauria d'estar acabant de corregir un llibre, però no només és festa, és més que això, és el dia de Reis! I com que m'han portat una joguina nova... Doncs una, que és feble, no ha pogut parar fins que ha sabut fer-la anar.

Ara només falta posar-hi no-sé-què per connectar la joguina als altaveus, i com que aquestes coses m'atabalen, esperaré ajuda.
Els deures fets:

La taula, aquest matí

2009-01-06T11:55:00.004+01:00

Així m'he trobat la taula del menjador en llevar-me... Hehehe! Els Reis no han tastat el licor cafè, no deuen saber què és!

Els Reis ja treballen!

2009-01-05T20:07:00.002+01:00

Ara mateix, que fa una estona que han tocat les vuit, és l'hora que els Reis comencen a treballar. Acabades les cavalcades, els primers a rebre els regals són els primers que se'n van a dormir.

Demà, de bon matí, la taula del menjador serà plena de regals, encara que em penso que no seran tots per a mi, tot i que he fet força bondat... I també hi haurà caramels i "xuxes" i una mica de carbó i blat de moro torrat, que tant de dolç embafa!

Enguany he fet una carta ben llarga (molts llibres, alguns discos, un canari que canti i que no sigui groc, una gàbia ben grossa per als canaris, un tocadiscos per gravar els vinils a l'iPod, el doctor House en persona, uns quants llibres de partitures, unes canyes per al saxo, un xaphoon...) i espero que em portin alguna d'aquestes coses.

Au, doncs! A dormir ben aviat!

La cançó del dijous

2009-01-01T12:57:00.005+01:00

Por qué volviste a mí

Por qué volviste a mí
siendo tan grande el mundo;
habiendo tantos hombres
por qué volviste a mí;
después de aquel ayer
que tú lo maldeciste
y luego lo destruiste,
a qué quieres volver

En mí ya no hay amor,
en mi al alma ya no hay nada;
mi vida aventurera
contigo se acabó;
por que volviste a mí
buscando comprensión
sabiendo que en la vida
le estoy poniendo letra
a mi última canción.

Chavela Vargas

Lletra i música: José Alfredo Jiménez

Avís a navegants susceptibles: Només he posat aquesta cançó perquè m'agrada i em venia de gust. Que ningú no s'imagini coses... ;-p

Que tingueu un bon any!

La cançó del dijous

2008-12-25T12:33:00.002+01:00

Nadal

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
--i tan pobres com som-- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Ovidi Montllor

Lletra: Joan Salvat-Papasseit
Música: Carles Boldori

Una setmana trista

2008-12-24T11:54:00.003+01:00

Estic trista, molt trista, tristíssima. I no puc estar alegre per estar tristíssima, en aquest cas.
El Panxito ha viscut quinze anys com un rei.
Ara l'Otel·lo s'ha quedat sol al regnat de casa.

La cançó del dijous

2008-12-11T10:52:00.003+01:00

Tornada

Ja has tornat a beure, lluna
ja has tornat a esnifar, sol
ja has eixit de l'armari, primavera
ja has tornat a enamorar-te, tonta.

Ja has tornat a germinar, llavor
ja has tornat a obrir-te, flor.

Miquel Gil

Lletra: Antoni Fornés
Música: Miquel Gil

La cançó del dijous

2008-12-04T14:02:00.001+01:00

La cançó del cansat

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Ovidi Montllor

De dos en dos

2008-12-02T14:23:00.004+01:00

A can Doval: dissabte passat i ahir. A cal Tena: avui. A ca la Carme: ahir. A ca la Montse: ahir...

Jotaclick, Chesús Yuste, L'efecte Jauss...

De bigotis

2008-11-27T16:59:00.003+01:00

I després diuen que fer el manta no serveix per a res...
Avui, després de dinar, m'he permès el luxe de mandrejar una mica al sofà (i no m'he adormit!), i he estat mirant una estoneta "El Club". Una bona part de la tertúlia l'han dedicada a un moviment que no coneixia fins ara: Movember. Per fer-ho curt, Movember és un esdeveniment benèfic anual per recaptar fons per a la lluita contra el càncer de pròstata. El més visible ho és molt, de visible: bigotis de tota mena. Els Mo Bros (participants) tenen tot el mes de novembre per deixar-se bigoti, que és una mena de reclam per a informar i sensibilitzar sobre la salut masculina, i el 30 de novembre es fa una gran festa.
A "El Club" han fet un acte simpàtic: a més d'anar tothom amb bigoti (tant els senyors com les senyores), han afeitat en Joan Reig, li han tret aquella barbota espantosa i l'han deixat ben guapo, amb un bigoti ben posat i unes patilles de Corto Maltés.
I val a dir que hi ha senyors que els queda molt bé un bigoti ben parit i unes patilles de Corto Maltés (com en Banga), encara que s'entestin a anar ben afeitats i pelats...

La cançó del dijous

2008-11-27T15:46:00.002+01:00

Molt lluny d'aquí

Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Lletra: Màrius Torres
Música: Xavier Ribalta

La cançó del dijous

2008-11-20T12:46:00.002+01:00

No fa gaires anys

no fa gaires anys jo era un infant de bona fe
amb pantalons curts fèiem gresca pel carrer
els carrers del barri, la cartera sota el braç
omplíem de xivarri amb tants amics que ja he oblidat...
tres "bisontes", la pesseta, fumats al safareig
primera pipada i també el primer mareig

no fa gaires anys jo era un infant de bona fe
tendres enyorances que em deixaven el cor ple
les noies amb qui parlava boires en el cor
omplien les nits de nostàlgics somnis d'amor...
la primera dona nua i el primer desig
l'amic que aconsella i el primer sotrac al pit

no fa gaires anys jo era un infant de bona fe
corria i saltava sense perdre mai l'alè
la meva petjada volia fer-la important
vosaltres amb mi i jo amb vosaltres endavant
ara sols vull que visqueu tres minuts d'il·lusions
quan escolteu alguna de les meves cançons

ara ja és moment de dir la infància queda lluny
com des de la mar la terra poc a poc s'esmuny

Enric Barbat

La cançó del dijous

2008-11-13T20:30:00.002+01:00

La gent amaga el seu amor

¿Qui diu que jo he cercat aquesta llunyania,
i que em plau viure lluny de tu?
Ma vesta encara flaira d'espígol que em vas dur,
ta lletra encara servo vora el cor, nit i dia.

Al volt de la cintura porto un doble cinyell,
i somnio que ens lliga els cors, tota la vida.
¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell,
com una flor gentil, que no pot ser collida?

Toti Soler

Lletra: Marià Manent
Música: Jordi Soler Bachs

Entrevista El Punt (12-11-08)

2008-11-12T20:29:00.007+01:00

Avui, a El Punt:

Foto: Oriol Duran

L'ENTREVISTA

> Toti Soler.: «Qui sap ser feliç ja és un artista»

El guitarrista de Vilassar de Dalt, després de tres anys sense publicar cap disc, tanca tota una trilogia amb «Vida més alta», en què combina la seva ja prou coneguda tècnica i gust amb les sis cordes amb versos de Lorca, Cernuda, Vinyoli i Sílvia Amigó

-Fa sis anys presentava un disc anomenat Vita nuova; en fa tres, un que es deia Vida secreta, i ara, un que es titula Vida més alta. Cal entendre-ho com una trilogia?
-«Sí, tot i que no era una cosa ni de bon tros premeditada. La Vita nuova era un projecte inspirat en Dante, i Vida secreta constituïa un recull de coses de molt endins de la meva ànima. Fa cosa d'un any, però, buscant un títol per a aquest últim disc, vaig trobar un poema de Joan Vinyoli que em va fer començar a entendre-ho tot plegat com una trilogia inspirada en determinades situacions personals que havia anat vivint.»

-A quina vida més alta aspirem?
-«Hi ha qui vol una vida més alta des d'un aspecte econòmic, com tots aquests immigrants que es juguen la vida per venir a treballar aquí, i hi ha qui la vol en un sentit més espiritual. Per dir-te a què aspiro jo t'hauria d'explicar moltes intimitats, però no sóc cap excepció. Com tothom, jo desitjo una vida més alta.»

-El disc, es diu en el llibret, s'ha gravat entre els anys 2000 i 2006. Es pren les coses amb calma, vostè...
-«Bé, tinc un calaix de sastre d'on vaig traient idees. Quan, combinades d'una manera que em convenç, hi trobo un sentit, és quan en faig un disc.»

-El treball el dedica al seu fill Alexandre, i la seva filla Laia canta en una cançó, a més d'haver elaborat el disseny de la coberta. Per què hi ha aquesta presència tan destacada dels seus fills?
-«Perquè me'ls estimo, és clar. M'agrada la musicalitat de la meva filla, i hi volia la veu d'una dona, que en el seu cas és una veu molt fina. A ella, fa molts anys, li vaig dedicar un disc [Laia, publicat per Zeleste el 1978], de manera que dedicar-n'hi un al meu fill era un deute pendent. Hi ha una cançó que s'anomena Àlex, que és com es fa dir el meu fill, tot i que a mi m'agrada dir-li Alexandre, com el seu besavi Alexandre Galí, el pedagog.»

-La seva discografia ha estat recentment reeditada...
-«Sense que se m'hagi consultat res. Estic encantat que tots aquests discos siguin al mercat, però és lògic que hi hagi un cert control de l'autor, que en aquest cas sóc jo. I no se me n'ha dit res.»

-Què n'aprèn, de la música, després de tots aquests anys?
-«De tot. De Bach, que és el meu mestre número u, continuo aprenent-ne constantment. I també d'altres coses. Aquesta primavera, per exemple, he estat al Brasil i, gràcies a una sèrie de gent que he conegut i discos que m'han passat, he après moltes coses, ja que les músiques del món són una font inesgotable d'aprenentatge.»

-I la vida?
-«És el que et dóna les tonalitats i els tempos. Un artista pot ser algú que fa música, poemes o pinta quadres de manera meravellosa, però també el venedor de la fruiteria que tenim al davant d'on estem fent l'entrevista, que potser és una persona feliç i, per tant, tot un artista. Perquè qui sap ser feliç ja és un artista».

-Creu que els homenatges que va rebre ara fa uns anys Ovidi Montllor, amb qui vostè va col·laborar estretament durant anys, van projectar una imatge fidel de com era el personatge?
-«Se'n van fer molts, d'homenatges, i jo vaig fer el meu. Sempre, però, són poques les coses que es puguin fer per a un home com ara Ovidi, que va mostrar la seva qualitat en la música, el teatre, el cinema i, sobretot, humanament. Alguna cosa es va aconseguir, com ara aproximar la seva figura a una sèrie de gent que no sabia que havia existit. Ara bé, després d'aquests homenatges, vaig a les botigues i no hi trobo els seus discos. Aquella capsa antològica que es va editar jo no l'he vista mai més.»

-Quins projectes té guardats en aquest calaix de sastre que em comentava?
-«Un disc amb Llúcia Vives que es dirà La veritable història de Willy Muñoz, que estarà enllestit d'aquí a pocs mesos. També un treball de cançons sefardites amb Carme Salgado que arrossego des dels anys vuitanta. I, finalment, un disc en què toco Bach amb guitarra, que era un projecte que tenia abandonat i que ara estic recuperant. De fet, tinc una llista tan enorme de projectes que no sé si viuré prou com per poder-los tirar endavant.»

GUILLEM VIDAL

+ Toti Soler durant l'entrevista, ahir a Barcelona. Foto: ORIOL DURAN

Toti Soler.
MÚSIC

Tot i editar L'arxiver de Tortosa, Racconto, Deu catalans i un rus i Vida secreta en un període de menys de dos anys, ja en feia tres que l'històric Toti Soler, un dels guitarristes més brillants dels Països Catalans, no publicava res. Ara, Soler, mentre es reediten –sense el seu consentiment– discos que, en la dècada dels setanta, va publicar el segell PDI, retorna amb Vida més alta (K Indústria), un àlbum amb composicions instrumentals i adaptacions de poemes de Joan Vinyoli, García Lorca, Luis Cernuda i Sílvia Amigó.

Barcelonès Nord
12/11/2008

ALTRES ENTREVISTES

# Lamari.
CANTANT DE CHAMBAO
12/11/2008

# Lobsang Dhonden Rimpoché

12/11/2008

-----------
+ Entrevistes anteriors

La pàgina de l'entrevista, aquí.

La cançó del dijous

2008-11-06T15:10:00.003+01:00

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins,
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici dels déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

Lletra: Màrius Torres
Música: Coses

Avui...

2008-11-02T19:23:00.003+01:00

No sóc de llàgrima fàcil. Avui, però, dues blogaires m'han fet humitejar els ulls. L'una, per la crueltat de la natura; l'altra, per la crueltat dels humans. No he pogut -més aviat no he sabut- deixar cap missatge a cap de les dues...

La cançó del dijous

2008-10-30T13:21:00.003+01:00

I giren

Giren, giren els seus braços, roden amb el vent,
custodien i vigilen permanents.

Com didals blancs, foradats i a la sorra enclavats,
serrell ben pentinat i retallat.

Ah!! I giren, i giren elegants,
reposen junts al cim més alt.

Lletra i música: Eduard Iniesta

Miquel Gil

La cançó del dijous

2008-10-23T11:17:00.002+02:00

Carrussel

Senyors, senyores, nens i nenes carrussel,
amics i enemics girant enmig del cel,
els somnis més antics ho havien anunciat,
la fira de la vida aquí ens ha portat.

Senyors, senyores, nenes i nenes cavalcant,
que no podem parar, el cor es va cremant
a cada tomb que fem la vida ens va encenent,
de diferents formes pel que anem veient.

Au, benvinguts
als mis secrets
que ens han donat,
au, benvinguts
al vell perfum enamorat,
tots hem nascut
dins un jardí
mig assecat,
tots hem nascut
amb un record il·luminat...

Senyors, senyores, nens i nenes diferents,
arrels, tresors, estels, dolors, pressentiments,
noves identitats que fan el cor més gran
canvia sense mida mentre va girant.

Senyors, senyores, mort i vida, vida i mort,
ai, quines són les fonts d'on surt la nostra sort,
aquest coneixement, que no s'atura mai,
mesura rara de les forces de l'espai.

Au, benvinguts...

Jordi Guardans

Salvem La Bastida!

2008-10-18T18:50:00.005+02:00

No cal fer més de cinc-cents pisos nous a La Bastida. No cal enderrocar un pavelló esportiu per fer-ne un de nou, no cal substituir les pistes d'atletisme per unes altres de la "señorita Pepis", no cal fer un gratacel de 22 plantes a tocar de la Serra de Marina, no cal distribuir per la ciutat els arbres que s'han anat plantant durant més de deu anys...
Per què punyetes es vol doblar l'espai destinat en principi a l'ARE? Els equipaments de La Bastida es limiten a equipaments esportius de pa sucat amb oli? Per què no es pot fer una ARE (àrea residencial estratègica) ben feta?
On vol anar a parar, senyor Muñoz? No anem pas bé...

La cançó del dijous

2008-10-16T13:04:00.002+02:00

Himne

Avui vull fer un himne que sigui com els típics perquè tots són iguals i n'estem tots cansats.
Podria començar parlant d'una dona i després demostrar que tinc sentiments.
I tots fan igual i no puc suportar més merda.
I això és l'estribillo i és molt guai i enganxa molt i trenco la veu perquè m'aplaudeixin tots.
(Oh, que guapo sóc...)
Aquest és el moment on tothom encén "metxeros" i jo em poso la mà al pit i miro el cel
com si fos un déu aclamat per les masses i en el fons sóc un capullo que només pensa en tetes.
Però ningú no ho sap i jo m'estic forrant.
I repetim la tornada perquè enganxi i vengui molt i així puguem retirar-nos...
Pugem de to i saludem el públic, quins collons, quina estafa i quina merda...
Hem pujat de to un altre cop, que típic que és, quin pal, "mecagun" tots els himnes.

Estanislau Verdet

La cançó del dijous

2008-10-09T12:35:00.005+02:00

La chanson des vieux amants

Bien sûr, nous eûmes des orages
Vingt ans d'amour, c'est l'amour fol
Mille fois tu pris ton bagage
Mille fois je pris mon envol
Et chaque meuble se souvient
Dans cette chambre sans berceau
Des éclats des vieilles tempêtes
Plus rien ne ressemblait à rien
Tu avais perdu le goût de l'eau
Et moi celui de la conquête

Mais mon amour
Mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore, tu sais, je t'aime

Moi, je sais tous tes sortilèges
Tu sais tous mes envoûtements
Tu m'as gardé de pièges en pièges
Je t'ai perdue de temps en temps
Bien sûr tu pris quelques amants
Il fallait bien passer le temps
Il faut bien que le corps exulte
Finalement, finalement
Il nous fallut bien du talent
Pour être vieux sans être adultes

Oh, mon amour
Mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore, tu sais, je t'aime

Et plus le temps nous fait cortège
Et plus le temps nous fait tourment
Mais n'est-ce pas le pire piège
Que vivre en paix pour des amants
Bien sûr tu pleures un peu moins tôt
Je me déchire un peu plus tard
Nous protégeons moins nos mystères
On laisse moins faire le hasard
On se méfie du fil de l'eau
Mais c'est toujours la tendre guerre

Oh, mon amour...
Mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore, tu sais, je t'aime.

Jacques Brel

I avui que fa trenta anys que va morir, un extra:

La cançó del dijous

2008-10-02T13:47:00.001+02:00

Barcelona

Cel ombrejat d'ales de colom incert.
Enrevolta la plaça un alè indefens...
Baixa el passeig
damunt una ona.
L'aigua vesteix
a Barcelona!
Ronda de fosques dames donant consol...
a la canalla mascle, que alça el vol...
Rambles amunt,
fent molta via,
quan, de cop, surt
la policia!
Façana que s'enfila amb somniat perfil...
El barri antic reposa a bressol tranquil...
La pedra fa
vida de secta:
guarda el secret
d'un déu perfecte!

Raphel Pherrer

La cançó del dijous

2008-09-25T15:24:00.002+02:00

M'aclame a tu

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls, amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante al jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminat, enterc,
un bell futur, una augusta contrada.

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

Lletra: Vicent Andrés Estellés
Música: Ovidi Montllor

El meu és més "bu"

2008-09-21T10:51:00.010+02:00

Fa cosa de dos anys vaig comprar-me una panificadora, una de senzilla, per allò de "per provar de fer pa, aviam com queda".
El resultat no és pas dolent: en surt un pa de motlle prou consistent, en faig llesques i les congelo, i tinc un pa la mar de bo cada dia. A més a més, puc anar fent diferents receptes: amb farina d'espelta, amb sobrassada, amb nous, amb ceba, amb poma, amb pipes, amb civada... Possibilitats infinites.
La panificadora, però, se m'ha quedat petita: és una Severin que només té tres programes, dos dels quals no van gaire bé i em deixen el pa cru, per tant, només en puc fer servir un, de programa. Per això fa un parell de dies vaig estar mirant nous models de panificadora (ara n'hi ha una que fins i tot té els motlles per a fer baguettes!) i vaig decidir anar fent guardiola per canviar-me-la, però mentre anava mirant i comparant, em vaig trobar amb la web de Paneo, on hi ha una bona pila de receptes per fer pa de tota mena, a mà i a màquina, i no vaig poder resistir la temptació de fer una prova. I el resultat? El meu primer pa de debò, a mà, acabat de sortir del forn:

I és clar, aquest pa és més bo que el que surt de la panificadora, però també té moooooolta més feina. I no puc deixar de recordar dues tietes de Perpinyà quan, fa molts anys, discutien per qui comprava el pa més bo... "El meu és més bu" era l'argument de més pes.
Doncs això mateix: El meu és més "bu"!
He recordat, també, una entrada a mossegalapoma que em va fer pensar que hi havia una nova espècie humana: els "macpanarres", i que feia temps que en formava part i no ho sabia...

La cançó del dijous

2008-09-18T11:52:00.001+02:00

En relisant ta lettre

En relisant ta lettre je m'aperçois que l'orthographe et toi, ça fait deux

C'est toi que j'aime
Ne prend qu'un M
Par-dessus tout
Ne me dis point
Il en manque un
Que tu t'en fous
Je t'en supplie
Point sur le i
Fais-moi confiance
Je suis l'esclave
Sans accent grave
Des apparences
C'est ridicule
C majuscule
C'était si bien
Tout ça m'affecte
Ça c'est correct
Au plus haut point
Si tu renonces
Comme ça s'prononce
À m'écouter
Avec la vie
Comme ça s'écrit
J'en finirai
Pour me garder
Ne prends qu'un D
Tant de rancune
T'as pas de cœur
Y a pas d'erreur
Là y'en a une
J'en nourrirai
N'est pas français
N'comprends-tu pas ?
Ça s'ra ta faute
Ça s'ra ta faute
Là y'en a pas
Moi j'te signale
Que gardénal
Ne prend pas d'E
Mais n'en prend qu'un
Cachet au moins
N'en prend pas deux
Ça t'calmera
Et tu verras
Tout r'tombe à l'eau
L'cafard, les pleurs
les peines de cœur
O E dans l'O

Serge Gainsbourg

La cançó del dijous

2008-09-11T10:26:00.001+02:00

Somniem

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Lluís Llach

La Mort ha mort

2008-09-09T10:07:00.003+02:00

Ha estat aquesta nit, a la plaça d'en Xavier Valls, davant de Can Mariné. La Mort ha mort i s'ha desintegrat; només n'ha quedat la capa...

La cançó del dijous

2008-09-04T14:53:00.002+02:00

Com si l’aigua

Em beses la derrota
i vols saber la sal
en què descansa,
i la seua amplitud
se t’escapa dels braços
com si l’aigua tingueres
com si l’aigua.

Com si l’aigua
hagués format el cos
al qual no arribes,
com si abraçares mar
com si abraçares
un atzar que no torna.

Lletra: Teresa Pasqual
Música: Miquel Gil

La cançó del dijous

2008-08-28T15:26:00.001+02:00

I si canto trist

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Lluís Llach

La cançó del dijous

2008-08-21T14:40:00.005+02:00

Plany de maragdes

Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
Em faré el foll, car no vull l'esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
--pensar que és falsa l'excusa d'amar!

Sento la música: neix d'un cel clar,
d'una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

Joan Barceló

La cançó del dijous

2008-08-14T11:23:00.002+02:00

Nina ensucrada

Enmig de la carretera de Salt
hi corre una nena, és el meu desig
té les cames com una nina de
mel i de mató.
No et suïcidis, hauràs de fer l'amor
no et suïcidis, hauràs de fer-ho amb mi.

Ben passada la nit, buscava la lluna
és l'hora negra dels amants
perduda en un mar de bogeries
que et poden ofegar.

No et suïcidis, hauràs de fer l'amor
no et suïcidis, hauràs de fer-ho amb mi.

Het-ho aquí que n'ets de figa flor, quin disbarat...
si no et fies ni de mi.
Tu sempre acabes dient-me que no
que només vols conservar l'honor
l'honor, l'honor... allò que amagaves tant.

És clar que no et senties sola cap dia
des de fa una colla d'anys
tan embafada de ta mare que només et fa que mimar...

No et suïcidis, hauràs de fer l'amor
no et suïcidis, hauràs de fer-ho amb mi.

No, no, no, no, no... fes-me cas.
Si mantens aquest maleït orgull
t'acabaràs florint...
Entre cella i cella t'acabaràs florint.

Umpah-pah

A mig gas

2008-08-13T22:46:00.002+02:00

L'agost és el mes de la mandra. De fet tots els mesos poden ser de la mandra, però l'agost més. Fa calor, xafogor, surto al carrer i sembla que visquem en un diumenge perpetu, les botigues del voltant de casa són tancades, hi ha poca gent pel carrer. Tot té un aire alentit i cansat.
No puc ni pujar al terrat, de la calor que fa, fins que no xisclen els falciots, és el senyal. Llavors pujo, rego si cal regar, arrenco unes quantes herbes, poso grana als ocells, remeno el compost... Avui, com a cosa extra, he fet alguna foto (amb el mòbil, que baixar a buscar la càmera ja era massa feina) d'aquest ginkgo que és per a un bon amic i d'alguna flor. Caldria pujar al terrat amb la càmera, però, ufff... un altre dia!

La cançó del dijous

2008-08-07T11:05:00.002+02:00

Ombra d'Anna

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
--un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.

Josep Palau i Fabre

La cançó del dijous

2008-07-31T14:50:00.004+02:00

M'agraden els dijous, sempre m'han agradat. Així doncs, em ve de gust celebrar els dijous, per tant, avui, que és dijous, inauguro secció al blog: "La cançó del dijous".
I per començar, una mena de "declaració de principis" d'en Raimon, que comparteixo del tot.

Oh, desig de cançons

Jo no tinc cançons;
em tenen a mi
elles, les cançons.
Quan volen, quan vénen,
quan? Qui ho pot saber.
Algunes arriben i es fan notar,
em miren i van entrant pels meus ulls,
per les orelles, per la meua pell
i, si volen, es queden i fan niu.
D'altres passen de llarg, però em criden.
Jo he passat hores, dies i anys
per cases, per carrers i per ciutats,
per boscos i camins, per vents i mars
percaçant-les. Oh, desig de cançons.
De vegades n'he pres una
i l'he acaronada dolçament,
l'he passejada per casa;
l'hi he fet vore els llibres meus,
i la música estimada,
la pintura que m'agrada,
l'amor que em fa sentir viu.
De vegades es mostren rebels
i parle amb elles i em van dient
el que voldrien que jo cantés:
menyspreu per a tots els opressors,
paraules que els puguen fer mal.
Amor i fermesa en el combat
per a tots els oprimits.
Música i consol i companyia
per als solitaris i marginats.
Oh, desig de cançons.
Jo no tinc cançons;
em tenen a mi
elles, les cançons.
Quan volen, quan vénen,
quan? Qui ho pot saber.
Oh, desig de cançons.

Raimon (1993)

Als gramàtics, amb a(hu)mor

2008-07-30T00:45:00.003+02:00

HISTÒRIA SAGRADA DELS GRAMÀTICS

Al començament era el Verb.

Això diu Sant Joan, que no era un gramàtic,
sinó l’Evangelista de més talent dramàtic,
i per la teva tesi no trobo, francament,
que les seves paraules siguin un argument.
Si al començament del Gènesi era el Verb,
¿tu vols dir que ja hi eren els gramàtics?

Superb!

El Verb, senyor poeta, no és pas la gramàtica.
Deessa de paper que amb mirada antipàtica
la nostra parla vària i lliure com les ones
petrifica mirant-la com feien les Gorgones.

Els diftongs radicals, els complements directes,
els pronoms relatius, els futurs imperfectes,
tota l’ortografia i tota la sintaxi
i tota la prosòdia —Theorie und Praxis—,
l’accent, el guionet, la dièresi fatal,
tota aquesta quincalla odiosa no val
ni el ta-ta d’un infant en la pau d’una casa
ni el tornaveu de Déu en la boca de l’ase
—Aquells noms sense fons i quasi sense forma!
i pitjor per a tu si no hi estàs conforme.

Un temps hi hagué, si tenen crèdit els Evangelis,
en què tots els humans dels pins en deien melis,
i en tot el món poblat per l’adàmic llinatge
hi havia solament un comunal llenguatge.
(No diu el Testament, se’n devia oblidar,
que aquest llenguatge era parent del lleidatà.)
Segurament, llavors, en aquells mots estàtics
devien rabejar-s’hi els impúdics gramàtics,
que amb la freda paciència d’una tasca de segles
n’escrutaven zelosos les immutables regles.
I, quan ja les hagueren trobat, palesament,
embriacs del triomf conclogueren, veient
que les regles trobades exactament seguia,
que el parlar dels humans, l’únic, els obeïa!

No pas per escapar-se de cap altre Diluvi
com el Vell Testament digué de bell antuvi,
els descendents d’Adam ofengueren el cel
construint amb ardor la torre de Babel.
Jehovà no es ferí per un pilot d’estibes
que, molt més orgullosos que qualsevol manobre,
oblidant que el llenguatge dels homes era l’obra
de les Potències més perfectes i més altes
hi buscaven defectes i mancament, i faltes!

Llavors damunt dels llamps i dels trons braolà
la còlera terrible i potent de Jehovà
que, tot mirant els homes amb un provident fàstic,
ordenà radiant de justícia i de càstig
que els simis que l’havien befat tan follament
encontinent parlessin de guisa diferent,
i que, per maleir-los àdhuc en llur nissaga,
la seva pròpia llengua fos fluctuant i vaga,
i tant com ells mateixos fos sotmesa al destí
de viure renovant-se, i al capdavall morir.

En la confusió de les llengües novelles
els gramàtics alçaren llurs crits a les estrelles
i juraren venjar-se, tant eren de superbs,
d’aquell gran Creador que parla en tots els Verbs.
En cada nova cleda lingüística amagant-se,
posaren els puntals de la seva venjança.
Sens dubte, Satanàs els guiava de dret
quan varen inventar el primer alfabet.
Després… En tot el món on una ànima parla
hi ha hagut sempre un gramàtic a punt d’esclavitzar-la,
però, sempre impotent, i contemplant amb ràbia
aquella llengua viva que cap presó, cap gàbia,
no pot tenir reclosa, i que, sempre diversa,
sap crear el poema, la lletra, la conversa,
i es riu del professor que imagina que és seu
un domeny on tan sols hi pot manar el Déu
que va crear el Verb que fou l’inici i
serà probablement també la nostra fi.

CODA

Ja sé que ens cal gramàtics per entendre’ns.

Sí, mes

és sols llur funció la dels guardacarrers
que vigilen els nens i regulen el tràfec.
Aquests alexandrins, insolents com un xàfec,
van sols contra el gramàtic foll i precipitat
que es vulgui creure l’amo de tota la ciutat.

Màrius Torres

De vegades...

2008-07-19T11:11:00.003+02:00

Diu la saviesa popular que les segones parts mai no són bones. Em fa l'efecte, però, que de vegades les segones parts són encara millors que les primeres, malgrat la pols, el temps, les edats, les manies, els pèls de gat, la son...

Benaventurat aquell que sempre ensopega amb la mateixa pedra. (M. A. Riera)

Salvem el Pastís!

2008-07-07T15:14:00.003+02:00

Manifest i altres informacions: http://www.tangocabaretgroup.com/salvemelpastis.htm

També hi ha bones notícies

2008-07-01T10:33:00.004+02:00

En temps de debats i debats i més debats sobre tota mena de desgràcies i en temps d'eufemismes per a explicar totes aquestes desgràcies, també tenim bones notícies, encara que no surtin a primera plana dels grans mitjans de comunicació. I no em refereixo, evidentment, al resultat de l'Eurocopa de futbol, que m'importa i m'afecta tant com el campionat de petanca de Matalaguarra del Charco, em refereixo al recent nomenament d'en Damià Barceló com a director de l'ICRA (Institut Català de Recerca de l'Aigua). Aquí hi ha la notícia d'El Punt. I aquí l'entrevista al Damià Barceló.
Aquest és el bon camí: investigació, recerca, innovació, compartir coneixements... i tot això de la mà d'un director pencaire i solvent. També hi ha bones notícies, encara que estiguin mig amagades.

La vida, de vegades...

2008-06-26T14:28:00.002+02:00

La vie est là, simple et tranquille.

Bona revetlla i bon solstici!

2008-06-23T18:42:00.002+02:00

23 de juny. -- Nit. Revetlla de Sant Joan. -- Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés --penso--, què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.
He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca --com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

El quadern gris
Josep Pla

Àngela Maria!...

2008-06-21T00:45:00.005+02:00

Al març de 2006 em vaig treure el carnet de conduir, pocs dies després em van operar d'una deformació congènita al genoll. Abans d'aprovar l'examen vaig trobar una bona ocasió i em vaig comprar un cotxe, aquest Ford Ka vermell, xulíssim.

Idò, l'operació va servir d'excusa per a no tocar el cotxe durant uns mesos, no tenia gaire mobilitat. A l'estiu d'aquell any vaig fer algunes pràctiques amb el meu cotxe i amb amics (les pujades, uix!) i amb ma germana (que va demostrar tenir tota la paciència del món en aquests casos). Tot i així, un dia per una cosa i un altre dia per una altra, a aquestes alçades el cotxe m'està esperant, ben tranquil·let i sense bateria, al garatge de casa. Com que el garatge és petit i em semblava impossible entrar-hi amb el cotxe sense carregar-me res, des de l'octubre de l'any passat tinc llogada una plaça de pàrquing suposadament fàcil (sí, sí, una mica soca...).
Durant tot aquest temps he fet una bona pila de bons propòsits, però mai no han prosperat; amb els corresponents comentaris benintencionats (o no gaire, de vegades) d'amics i parents.
Doncs bé, avui acabo de saber que el meu "mal" te nom: amaxofòbia.
Com si no en tingués prou amb l'asperger!!!
I penso: si té nom també deu tenir solució, no? Diuen que el primer pas és reconèixer-ho... (Em dic Rut i sóc amaxofòbica. Primer pas fet.)
Àpali, doncs, ara toca posar fil a l'agulla (i bateria al cotxe).

Adéu, mòbil

2008-06-19T14:43:00.003+02:00

Aquest era el meu mòbil fins que dilluns a la tarda va decidir abandonar-me. Es va apagar i no ha tornat a funcionar més. M'acompanyava des de l'abril del 2007 i n'estava realment encantada, i el meu Mac també, eren força amics.
Aquesta seria l'ocasió o l'excusa perfecta per fer-me amb un iPhone, però per les expectatives que hi ha de sagnia de la "gran-companyia-de-mòbils", més m'estimo deixar passar el temps i que les aigües es calmin.
Com que ja tenia pensat canviar de companyia, dilluns mateix vaig iniciar la portabilitat del meu número a Yoigo, i ara, un dia d'aquests, m'han de portar un mòbil nou, Nokia, en aquest cas; a veure si ens entenem tan bé.
De moment, però, he recuperat una rampoina de mòbil i, comentant-ho amb una amiga em va dir: "Rampoina!... Quina paraula...".
En fi, RIP W800i.

Això és la joia

2008-06-15T00:13:00.002+02:00

AIXÒ ÉS LA JOIA

Això és la joia —ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort —tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

Màrius Torres
30 març 1940 - gener 1941

Volem l'aigua al riu!

2008-06-13T08:24:00.003+02:00

Demà dissabte 14, a les 18 h. a la plaça de Catalunya de Girona.

Convoca: Plataforma del Ter

Ara!

Manies, modes...

2008-06-12T09:58:00.007+02:00

La mania de fer "espais polivalents" al Baix Empordà deu ser deguda a la tramuntana, que porta a tapar els camps amb "tinglados" de moll de pescadors?
Segurament serà que cal protegir-se de la intensa pluja que aquests dies hem comprovat que cau, però no seria millor fer espais d'observació dels ocells i procurar tenir un circuit de martinets, abellerols, bernats pescaires, etcètera?
De ser que ara que ve l'estiu tota cuca viu. Original, oi!!

Vols dir?

2008-06-11T10:37:00.003+02:00

Ja se n'ha parlat tant que gairebé surt per les orelles, el tema, però és que no me'n sé avenir. Fa temps, molt de temps, que penso que la igualtat home-dona és positiva, però no entenc aquest concepte de "feminitzar". Si feminitzar vol dir carregar-se la gramàtica i fer un discurs espès i ridícul, em fa l'efecte que no anem pel bon camí.
En Cuní aquest matí l'ha encertat de ple: "La igualtat no passa per feminitzar-ho tot. Si algun cop fos així s'hauria de fer una revisió exhaustiva de la gramàtica".
Un exemple dels més ridículs ens el va oferir ahir la ministra d'igualtat, Bibiana Aído, quan va amollar "miembros y miembras", "Consejo de ministros y ministras" i "señoríos diputados y señorías diputadas".
I fa uns anys vaig sentir una política del meu poble que deia: "ciutadans i ciutadanes, tots vosaltres i vosaltres...".
Encara haurem de fer un club del llenguatge planer.

Coincidències, o no

2008-06-09T09:47:00.004+02:00

Acabo d'adonar-me que l'anterior post és el número 100. Alguna vegada havia pensat que faria una cosa especial quan arribés al cent, però dijous el destí va triar per mi (hahaha! això és tan espantosament cursi que ho deixo tal com està --però en cursiva, eh!) i vaig fer un post que ja no em podia imaginar.
Avui, al Reader, em sorprèn el Senyor Boix amb la seva Cançó del dilluns. Aparteu les criatures, que la Mathilde ataca!
I au vinga, que no ha estat res, ara es pot comparar, tot es pot comparar, es pot comparar Scott Walker amb Jacques Brel, la Mathilde i la Teresa, el cel i l'infern, el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, el blanc i el negre, un barrufet i una formiga, els que tornen i els que mai no han marxat, els que hi són encara que sembli que no hi són, els que sempre hi són, els que es queden, els que marxen...

Em penso que serà millor que m'espolsi el cap i acabi de corregir un dels llibres que tinc a mitges.

Avui m'ha vingut al cap aquesta cançó, güita...

2008-06-05T15:27:00.002+02:00

Mathilde

Ma mère voici le temps venu
D'aller prier pour mon salut
Mathilde est revenue
Bougnat tu peux garder ton vin
Ce soir je boirai mon chagrin
Mathilde est revenue
Toi la servante toi la Maria
Vaudrait peut-être mieux changer nos draps
Mathilde est revenue
Mes amis ne me laissez pas
Ce soir je repars au combat
Maudite Mathilde puisque te v'là

Mon cœur mon cœur ne t'emballe pas
Fais comme si tu ne savais pas
Que la Mathilde est revenue
Mon cœur arrête de répéter
Qu'elle est plus belle qu'avant l'été
La Mathilde qui est revenue
Mon cœur arrête de bringuebaler
Souviens-toi qu'elle t'a déchiré
La Mathilde qui est revenue
Mes amis ne me laissez pas
Dites-moi dites-moi qu'il ne faut pas
Maudite Mathilde puisque te v'là

Et vous mes mains restez tranquilles
C'est un chien qui nous revient de la ville
Mathilde est revenue
Et vous mes mains ne frappez pas
Tout ça ne vous regarde pas
Mathilde est revenue
Et vous mes mains ne tremblez plus
Souvenez-vous quand je vous pleurais dessus
Mathilde est revenue
Vous mes mains ne vous ouvrez pas
Vous mes bras ne vous tendez pas
Sacrée Mathilde puisque te v'là

Ma mère arrête tes prières
Ton Jacques retourne en enfer
Mathilde m'est revenue
Bougnat apporte-nous du vin
Celui des noces et des festins
Mathilde m'est revenue
Toi la servante toi la Maria
Va tendre mon grand lit de draps
Mathilde m'est revenue
Amis ne comptez plus sur moi
Je crache au ciel encore une fois
Ma belle Mathilde puisque te v'là te v'là.

Jacques Brel

I mira que n'està, de guapo, "ma belle Mathilde"...

Decepció

2008-06-05T10:33:00.003+02:00

Cada dia em comença a sonar la ràdio a les set del matí (Bon dia, són les set!). Normalment no em llevo, de vegades ni em desperto, i vaig fent el ronso i les informacions que donen se'm van ficant al cap i el subconscient les interpreta a la seva manera. Aquest matí, doncs, i en aquest estat de mitja vetlla, he sentit que deien que havia sortit l'esperat llibre Carla i Nicolas, la història de veritat (o alguna cosa semblant). Què ha vist el meu subconscient? El Petit Nicolas, evidentment! I he pensat que me'l compraria de seguida... Quan definitivament m'he despertat, me'n recordava i em feia il·lusió retrobar-me amb el Petit Nicolas; fins que he tornat a sentir la notícia, aquest cop desperta del tot, i se me n'ha anat tota la il·lusió a fer punyetes.

Relliscar

2008-05-27T12:48:00.002+02:00

M'agrada que plogui. Cal que plogui. El que em fa ràbia és haver de sortir al carrer i allunyar-me dels carrers que envolten casa meva, que estan arreglats de fa poc i tenen un paviment que no rellisca. No és com el de la foto (Xipollejant), és completament llis però molt porós, i suposo que aquí està el secret.
Les sabates també tenen una part de culpa, només en tinc unes, de sabates, que no rellisquen enlloc. Fins i tot les botes d'aigua em rellisquen una mica!

Missatge amagat?

2008-05-26T11:13:00.003+02:00

El gat més guapo del món. O publicitat indirecta...

Proves

2008-05-23T01:01:00.006+02:00

Fa uns dies que no paro de fer proves, proves de blogs nous, proves de decoració, proves de la càmera, proves de compres... I justament ahir, mentre feia una prova combinada de càmera i decoració, vaig rebre tota aquesta teca i és clar, com que tenia la càmera a la mà...
És la primera cistella de Recapte; ja feia temps que em mirava la pàgina però mai no m'havia acabat de decidir. La setmana passada vaig saber que un molt bon amic hi comprava regularment i vaig tirar pel dret; vaig pactar amb ells una cistella cada quinze dies, enlloc de cada setmana, i ja està, tot és fàcil, tot és bo, i cada cosa té el gust que ha de tenir...

Ara comencem a anar bé

2008-05-22T09:18:00.002+02:00

Enganxo un article d'El punt digital d'avui:

La plataforma del Ter també vol treure la gent al carrer i convocarà una manifestació el 14 de juny
L'oblit constant i la manca de solidaritat amb el transvasament del Ter cap a Barcelona no ha fet més que multiplicar la pressió sobre un riu que, com han explicat els experts aquests últims mesos, ja no dóna més de si. La quasi absència de cabal del Ter està afectant el paisatge, els aqüífers, els abastaments municipals, la salut ecològica i les activitats econòmiques, com la pagesia, la indústria i el turisme. Uns problemes que la sequera actual no ha fet més que evidenciar. Tot plegat, sumat a la sacralització de l'Ebre i la política de gestió de l'aigua del país, ha acabat d'encendre totes les alarmes. La Plataforma del Ter, que aglutina una vuitantena entitats i administracions, està preparant una manifestació el 14 de juny a Girona per reclamar el retorn d'aigua al riu.
Si no hi ha res de nou, aquest divendres l'assemblea de la Plataforma del Ter aprovarà la convocatòria de la manifestació. Això vol ser un pas més en la reclamació que l'entitat ha anat fent reiteradament per reduir el transvasament cap a Barcelona, i per garantir el compliment de les lleis i els cabals mínims que ha de portar el riu. «Volem que s'acabi la situació dramàtica i injusta del Ter.» Així s'expressava ahir el president de la plataforma, Francesc Camps, que qualifica la situació actual d'«insostenible», i l'atribueix a una mala gestió de l'aigua a Catalunya: «s'ha de fer una política d'aigua per a tot el país i no només per a una part de Catalunya. Volem un autèntic debat de l'aigua».
La incertesa dels pagesos de l'entorn del Ter de si tindran aigua aquest estiu, l'obligació de molts pobles de connectar-se a la xarxa de subministrament d'aigua per la salinització de pous o la mort de centenars de peixos són alguns dels problemes que han aparegut les últimes setmanes per la poca aigua que porta el riu a partir del Pasteral. Més d'un 50% del seu cabal es transvasa a Barcelona, i en canvi habitualment el riu no té prou força per trencar la sorra de la platja de l'Estartit i desembocar al mar.
D'altra banda, l'ACA ha sondejat els regants per veure si estarien d'acord a rebaixar l'aigua que els pertoca, de manera que se'n pogués mantenir més d'embassada a Sau i Susqueda.

Això i la manifestació prevista per al 14 de juny m'han alegrat el dia (encara demanaré festa a la feina per anar-hi).
Fa mal de veure com cada any s'asseca el Daró, quan arriba a portar aigua, és clar. Fa mal de veure que al gener (al gener!) per la riera de Vilopriu hi corria mig dit d'aigua i els peixos agonitzaven. Fa mal de veure com pateix el Ter, en definitiva. Però fa mal i fa ràbia que només es parli de l'Ebre, i com a molt del Segre, com a rius a preservar. És clar que no s'ha de fer amb aquests rius el que s'ha fet amb el Ter, només faltaria! Però el Ter no és mort, encara se'l pot salvar.
I no tinc ni idea de quina és la solució, no sé si ho són els transvassaments, o els vaixells, o les galledes, però el que tinc molt clar és que si cal aigua per abastir Barcelona, no és lògic que surti tota del mateix lloc; potser en un país ideal la solució seria la interconnexió però em fa l'efecte que som molt lluny de ser un país ideal.

Fibromiàlgia, un pas endavant

2008-05-21T15:05:00.004+02:00

Avui és un dia històric, el Parlament ha aprovat, per unanimitat, una resolució per millorar l'atenció als afectats de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica.
Més informació:
parlament.cat
3cat24
Avui.cat
laMalla.net

Ara seria el moment de reconèixer (sí, com a mínim reconèixer) la síndrome post-pòlio.

I ara... cireres!

2008-05-16T22:54:00.003+02:00

La gent de Fruites de Lleida ahir em van dur cireres, dotze quilets a repartir entre el veïnat.
I com que em ve de gust, ara posaré un d'aquells tòpics típics, apa!

Le temps des cerises

Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête …
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreille …
Cerises d'amour aux robes pareilles
Tombant sur la feuille en gouttes de sang
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant

Quand nous en serons au temps des cerises
Si vous avez peur des chagrins d'amour
Evitez les belles …
Moi qui ne craint pas les peines cruelles
Je ne vivrais point sans souffrir un jour
Quand nous en serons au temps des cerises
Vous aurez aussi vos peines d'amour

J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps là que je garde au cœur
Une plaies ouverte …
Et Dame Fortune, en m'étant offerte
Ne pourra jamais fermer ma douleur
J'aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au cœur.

Lletra: Jean-Baptiste Clément
Música: Antoine Renard
Intèrpret: Yves Montand

M'han dit que em caso

2008-05-13T09:37:00.004+02:00

Ahir ma mare em va dir que li havien assegurat a mon pare (segur, segur, segur) que jo (JO!) em casava. El que no sabem encara és quan ni on, i trobo que és una dada important per començar a planificar les coses. De seguida vaig posar-me en contacte amb el meu-suposat-futur-marit i vam riure una mica.
I és que aquest poble que es diu Santa Coloma de Gramenet, que ha crescut tant i tant, que té uns 116.000 habitants censats, on es parlen no sé quantes llengües i que fa uns anys es veu que va passar a ser ciutat, mai no ha deixat de ser un poble, coses com aquestes ho recorden de tant en tant. I és clar, és que si al noi de cal Perelló (posem per cas) el veuen "massa" sovint amb la noia de cal Queco (per exemple)... és que hi ha marro, i segur que es casen, són faves contades.
Aquestes coses molestaven fa uns anys, fins i tot hi havia gent que s'enfadava per molt menys que això, però ara... què voleu que us digui, personalment em fa gràcia, em recorda que el "poble" és ben viu i que l'essència de "fer safareig" encara no s'ha perdut.
En fi, per si de cas encara hi ha algú que es pensa que em caso, hi ha un únic regal a la "llista de noces": una casa a Colomers! Hahahaha!