#porraalcalde Qui juga?

Avís per a personatges 1.2 que no teniu twitter, ni us el mireu, o que ni tan sols sabeu què és!

A can Twitter estem fent una #porraalcalde. La participació és lliure i no ens hi juguem res, però mira, és divertit.

De moment a la #porraalcalde hi tenim un Raül, un Mas i no sé si comptar un vot Parlón, perquè només era un somni...

Si algun colomenc que encara es miri aquest blog agonitzant hi vol participar, pos eso, la #porraalcalde als comentaris.

Un 27 d'octubre va passar...

Demà farà dues setmanes que es va esvalotar el galliner a Santa Coloma de Gramenet. Ara no és qüestió d'explicar els fets perquè ni sóc periodista ni fa cap falta, que a aquestes alçades tothom sap que un dimarts al matí la Guàrdia Civil va "prendre" l'Ajuntament.
Durant el matí d'aquell dimarts no era a casa, i vaig anar sabent notícies via twitter. Quan vaig començar a sentir que havien detingut l'Alcalde no m'ho podia creure. Em pensava que trobarien quatre xanxullos mal fets i que només rebria algun cap de turc.
Si hem de fer cas de les primeres impressions, la meva va ser d'alegria, i després d'alleujament. En anar passant els dies he passat per moments d'incredulitat, de pensar que només seria un bluf, de ràbia, de ganes de celebrar-ho... I ara em queda el sentiment d'alleujament, com un gos al que li han tret una garrapata, i un altre sentiment (políticament incorrecte, sí, i què?) de que els testos s'assemblen a les olles, i encara les guanyen.
El que no em va agradar gens van ser les fotos. La pitjor, per a mi, la del Bartu entrant al cotxe amb aquell paio que li empenyia el cap. És un gest que no he entès mai. Puc arribar a entendre'l si el subjecte en qüestió va emmanillat, però en aquell moment no era el cas. Li empenyia el cap per fer la foto, com la foto de les manilles? A què juguem, tots plegats?
I ara al poble estem com a l'espera de no se sap ben bé què. De moment els de can PSC han de decidir qui serà l'alcalde aquests dos anys escassos que queden de legislatura. Després suposo que haurem de saber què decideix el jutge, si el Bartu i el Dobarco i tota la colla són culpables, i de què o si tornen a caseta tan contents.
A mi m'agradaria perdre de vista aquests dos personatges, perquè els trobo antipàtics i prepotents, però clar, ningú no pot anar a la presó per antipàtic i prepotent...

[continuarà... (o no)]

Els "meus" contenidors

Cada dia al dematí, quan no sento cantar el gall quiquiriquí, surto a passejar amb els meus gossos i poso els contenidors al seu lloc. Hi ha dies que no costa gaire, però hi ha dies, com avui, que he suat de valent per enretirar-los.
El problema no és tenir els contenidors sota la finestra, algú els ha de tenir, i ja assumeixo aquest paper, el problema és que, des que tenim el carrer arregladet, mitjanament net i poc polit, els protagonistes d'aquest post no tenen delimitat el seu espai vital i acaparen el meu i el de la resta de ciutadans que gosen trepitjar el carrer.
I aquest problema en porta un altre, i és que quan s'arreceren a la façana així com a la foto, o no tant, quan ve el camió de les escombraries a buidar-los... tururut cul d'olla! Xoquen amb la tribuna de casa, que ja està tota escapçada, i es queden sense maneta.
Per no parlar de quan els calen foc, que no ha passat un cop ni dos... Per la façana, a banda de tot el cablejat de telèfons i no sé quines galindaines més, també hi passa el gas.
També passa que quan els "meus" contenidors estan fora de lloc no es pot passar per la vorera, i s'ha de passar pel mig del carrer en un tram que és una corba sense visibilitat.
"Güenu", que arrel del darrer incendi de contenidors vam fer una instància a l'Ajuntament, i encara no ens n'han dit res. D'això deu fer un parell d'anys, si no més. Vam visitar sovint el suposat Defensor del Ciutadà, i sempre ens donaven la raó fins que la queixa arribava no sé on i es feia el silenci més absolut.
I ara què ens queda? Esllomar-me cada dia perquè no em trenquin la casa, renegar i escriure coses com aquesta que difícilment arribaran enlloc.
Però podem somniar una mica. L'amic Cristòfol fa propostes: Brossa i nosa.
Val a dir que quan es va decidir la remodelació del carrer (abans no teniem el problema perquè hi havia una vorera alta i els contenidors no podien ballar) el Grup Municipal d'ICV va demanar que s'instal·lés la recollida pneumàtica. Què va passar? Està clar: el silenci més absolut!

Trist aniversari

Costa de creure que ja faci 25 (vint-i-cinc!) anys que va morir... Però hauria suportat el món (i el país) tal com el tenim ara?

Represa

He tingut el blog adormit des de la final de la Champions, no ha estat deliberat. No tenia temps ni ganes de fer-hi res. Són coses que passen, Striper, i no cal amoïnar-se, tot el que neix mor algun dia, i els blogs no són l'excepció, evidentment. Aquest meu blog encara no s'ha mort, ha estat de vacances una temporada, i no és el primer cop que passa. Volia evitar-ho i em vaig empescar "La cançó del dijous", però va acabar sortint els divendres i al final també me'n vaig cansar. En fi, que al capdavall això dels blogs (si més no per a mi) no és res més que un divertimento, i que s'hi escriu quan es vol i quan es pot; que res no és obligatori, ni les visites, ni els comentaris, ni els escrits ni res de res, i que si arribés a ser "obligatori" seria una cosa molt feixuga, i ja fa massa calor com per aguantar una cosa feixuga.

Avui he vist un post que m'ha agradat especialment per a aquesta mena de "represa de curs"; l'autora, com sempre, s'ha lluït.

La cançó del dijous

Aquest dijous no podia ser una altra cançó, tot i el risc de fer-me créixer la fama de freak, i com que tres eren tres, la dedicaré tres vegades: al Rafel, que no va poder veure el partit però estarà molt content del resultat, a l'Antonio i al Marc, els mosqueters "merengons", aviam si es repensen els colors i es rendeixen a l'evidència.

Necessitats vitals

Suposo que a ningú no li agrada passar uns dies a l'hospital, però quan no hi ha més remei s'ha de fer i prou. I el que és més difícil de tot (quan no s'està en una habitació individual) és aguantar un veí xerraire, una veïna xerraire en el cas que estem patint a casa ara mateix, per filar més prim, la filla hiperxerraire d'una veïna xerraire...
No callen, no hi ha manera, ens envaeixen l'espai físic, ens expliquen els detalls més impensables de la seva vida, hem sentit mil versions de l'accident que els va dur a ocupar el llit del costat, tot de coses que no em poden fer venir al cap res més que un: "I a mi què collons m'importa?". I si en algun moment callen... resen!
Aquest matí, però, hi ha hagut un silenci, deuen haver estat uns vint segons. Uns vint segons d'un silenci d'aquells de quan la música comença (Màrius Torres dixit), però clar, el que ha començat no ha estat la música, sino la repetició per enèsima vegada dels plans per a la sortida de l'hospital...
I de tornada a casa pensava si no serien pas apòstols del silenci, i que la seva feina fos xerrar, xerrar, xerrar i xerrar perquè la gent que tenen a la vora s'adoni que el silenci és una necessitat vital.
Havia pensat posar alguna cançó de silencis, però me'n vénen moltes al cap, massa, i de vegades val més no trencar els silencis ni tan sols amb la música més exquisida.

La cançó del dijous

"Güenu", després que el Barça hagi guanyat la "copa d'aquell", que cadascú s'ho agafi com vulgui...

El gran Jaume Arnella, al disc Les cançons del Pont de les Formigues, canta El Rei, senyors, ha caigut!