No volia escriure aquí sobre una cosa tan personal, i encara menys fer un comentari sensiblero i demagògic, però és que avui, la notícia (bona) que el Pinochet s'està morint m'ha fet tantes, tantes ganes de despotricar de Déu i sa mare (de Déu i els capellans, exactament) que tant se me'n fot escriure una cosa o una altra, o no escriure, o afartar-me del que sigui...
Dimecres passat (el 29) va morir el Jaume, un bon amic meu, d'un infart (hi ha versions que diuen una embòlia... i què). Tenia 42 anys. El vam enterrar divendres. Quan ho vaig saber, dijous al matí, vaig fer (inconscientment) com en un dramon de cine tonto. Sense adonar-me del que feia vaig passar fins a tres vegades per davant de la granja on el veia sovint fent el cafè, per trobar-me'l. Al migdia m'ho van tornar a dir, i no hi havia lloc a errors... Quina merda!
Divendres, el dia de l'enterrament, parlés amb qui parlés, la conclusió era aquesta: "Quina merda!".
De vegades, com més clar i fort és el sentiment que es vol descriure amb paraules, les úniques paraules que venen al cap són les més senzilles, i potser les més clares i més fortes. "Quina merda!" reflecteix perfectament com ens sentiem, com ens sentim, els amics del Jaume.
I ara diuen que aquest capullo del Pinochet ha tingut un atac de cor aquesta nit... Vès, quina pena... No vull que es mori, vull que pateixi, que pateixi més, que pateixi com un... no sé, anava a dir com un porc, però no els vull tant de mal, als porcs. Tant se val, vull que s'escagarrini. No és just que aquest assassí de merda tingui mil anys i encara respiri, però ja que hi és, que respiri encara més i que pateixi mil anys més.
I ja sé que això no compensarà la mort del Jaume, no, però tothom té dret a una rabieta, o a dues, o a les que calgui. I ara, sobretot, que no vingui ningú a parlar-me de déus ni de justícies divines...
Dimecres passat (el 29) va morir el Jaume, un bon amic meu, d'un infart (hi ha versions que diuen una embòlia... i què). Tenia 42 anys. El vam enterrar divendres. Quan ho vaig saber, dijous al matí, vaig fer (inconscientment) com en un dramon de cine tonto. Sense adonar-me del que feia vaig passar fins a tres vegades per davant de la granja on el veia sovint fent el cafè, per trobar-me'l. Al migdia m'ho van tornar a dir, i no hi havia lloc a errors... Quina merda!
Divendres, el dia de l'enterrament, parlés amb qui parlés, la conclusió era aquesta: "Quina merda!".
De vegades, com més clar i fort és el sentiment que es vol descriure amb paraules, les úniques paraules que venen al cap són les més senzilles, i potser les més clares i més fortes. "Quina merda!" reflecteix perfectament com ens sentiem, com ens sentim, els amics del Jaume.
I ara diuen que aquest capullo del Pinochet ha tingut un atac de cor aquesta nit... Vès, quina pena... No vull que es mori, vull que pateixi, que pateixi més, que pateixi com un... no sé, anava a dir com un porc, però no els vull tant de mal, als porcs. Tant se val, vull que s'escagarrini. No és just que aquest assassí de merda tingui mil anys i encara respiri, però ja que hi és, que respiri encara més i que pateixi mil anys més.
I ja sé que això no compensarà la mort del Jaume, no, però tothom té dret a una rabieta, o a dues, o a les que calgui. I ara, sobretot, que no vingui ningú a parlar-me de déus ni de justícies divines...
1 comentari:
Benvolguda,
com a promotor de la campanya "Jo també vull un estat propi", a la qual tan amablement et vas adherir, et proposo que afegeixis el teu bloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (www.xbs.cat). Moltes gràcies.
Xavier Mir
Publica un comentari a l'entrada