Ahir van fer l'últim Saló de lectura a BTV. Hem tingut un bon programa cultural durant cinc temporades. Ara s'ha acabat, o l'han acabat... La idea original era de l'Emilio Manzano, qui en va ser el presentador fins fa pocs mesos, quan el van nomenar com a director del Ramon Llull; el va substituir la Marina Espasa, amb un estil radicalment diferent i al qual em va costar acostumar-me, però que també tenia el seu encant. Ahir a la nit van fer un programa-recull. Presentava la Marina, i l'Emilio era el presentador convidat. Van fer un repas de les cinc temporades i dels col·laboradors. Quedaran en el record aquells resums impressionants del Quijote que assaboria el Javier Pérez Andújar, per mi el col·laborador més destacat (el Víctor Amela li està molt a prop). I aquella imatge impagable del Francisco Rico, amb aquella cara, fumant, "Si me puedo poner pedante... Cosa que me gusta..."; per treure's el barret. Diuen que al gener el Joan Barril farà un altre programa de llibres. Bé, tindrà una oportunitat, és clar, però ja fa anys que aquest senyor fa sempre el mateix... A veure si sorpren.
Enyoraré l'Emilio i la Marina, i el Javier, i el Victor...
5 comentaris:
Sí, jo també trobaré a faltar el SALÓ DE LECTURA, una illa interessant en un mar de mediocritat.
Estimats amics i amigues del insustituible Salo de Lectura
Hem seguit el vostre-nostre programa desde els primers dies i ens n’hem perdut ben pocs.
Ha estat un programa unic e irrepetible, com va dir l’Emilio a l’ultim programa, es notaba que estaba fet des de l’amistat. I aixo es el que hem sentit, que erau un grup d’amics nostres que cada dimecres es plantaban al salo de casa nostre a xerrar d’una de les nostres passions, els llibres i fent-ho desde una altre de les nostres passions irrenunciables, la LLIBERTAT.
Aquesta llibertat de pensament, que al final us ha passat factura.
Bufan mals vents per la llibertat de critica i disidencia en aquests temps en que ens volen impossar el pensament unic. Tan se val qui sigui la cara visible del poder, ni que sigui unipartit o tripartit, dreta o esquerre ja fa temps que son les
dues caras de la mateixa moneda.
Aquesta es la seva unica bandera, la moneda, que esta convertint a Barcelona en la botiga mes gran i mes cara del mon i en la mes insolidaria, la que es posa guapa pels botiguers i els especuladors.
Desde els poders publics es fa tot el que calgui per acabar amb tot allo que no els generi un benefici economic inmediat i la cultura no es una excepcio.
La cultura que no es pot convertir en mercancia i vendible per al consum massiu, ha de desapareixer.
En las dos ultimas setmanas, em tingut clars exemples, els desallotjaments de La Makabra, el tancament de La Paloma i ara la prohibicio del Salo de Lectura.
L´argument donat per la direccio de BTV faria riure, si no fos un exemple clarissim de censura politica. Bona prova d’aixo es que el program que posaran en el vostre lloc, oh casualitat, tambe sera de llibre, pero es clar, dirigit pel Joan Barril, acreditat llepaculs, que ha demostrat sobradament la seva fidelitat al regim imperant.
Com a espectadors, el minim que farem es negarnos a veure mai el nou programa i fer el possible per tal d’extendre el boicot al mateix.
Per acabar, us volem donar les gracies, a l’Emilio a la Marina, a tots els qui heu fet el programa, devant o darrera les cameras.
I molt especialment, felicitar i agrair a la Marina, la valentia i la dignitat que va demostrar en el discurs de comiat. No estabas sola i parlaves en nom de tantes veus, que en aquell moment haguessim volgut cridar.
Gracies per demostrarnos que no estem sols i que som molts mes els esperits insubmisos de el que a ells els hi agradaria.
Com va dir la Marina, els ciutadans de peu podem fer molt, unirnos, organitzar-nos i lluitar. I afagiria...no votar mai mes....a ningu.
Rebeu la nostre amistat i solidaritat
Fins a sempre
La censura de Saló de Lectura no mostra pas la grandària ni la dissidència d’un programa, més aviat modest en les pretensions i moderat en la ideologia. El que mostra és la natura de la classe que ens governa. Res que no siguin consignes pot sortir pels altaveus que el poder controla. I les consignes les canten robots, robots com el Barril, no una colla de persones de carn i os com les que ens parlaven de llibres cada dimecres. Naturalment, unes m’agradaven més que d’altres i gaire bé mai compartia els gustos, però com a lector em seduïa sentir a d’altres lectors apassionats.
El metro de Barcelona, l’ambient del qual, amb la seva continuada cantarella de consignes, recorda el film Metropolis o els temps de la Rússia estalinista, és el paradigma de la creació d’ambient urbà dels nostres gestors municipals. El gust per la mort, el seu odi per qualsevol cosa viva es mostra un cop més en la neteja rabiosa que han fet de les pàgines antigues de la seva programació de dimecres. És el mateix procediment amb el que Trotski va desaparèixer de l’edició de la Historia de la URSS desprès de la seva purga. Aquests són els que s’ocupen de la “memòria històrica”. Ja, ja.
http://www.barcelonatv.com/programacio/default.php?sec=322&date=13%2F12%2F2006&actD=13&actM=12&actY=2006
Uniu el link trencat
http://www.barcelonatv.com/
programacio/default.php?sec=322&
date=13%2F12%2F2006&
actD=13&actM=12&actY=2006
D'això se'n diu incultura: qüestions personals que afecten a qüestions laborals. QUina panda d'incompetents!
Publica un comentari a l'entrada