Ja està bé de tanta notícia dolenta!Ahir a la nit, en sortir de la feina, amb l'esquena adolorida i els peus que ni me'ls sentia, em vaig trobar aquest eriçó al costat del camí, i clar, no me'n vaig poder estar, de fer-li una foto. Només portava el mòbil, i entre el zoom augmentat i aquesta llum espantosa del fanal ha quedat força malament, però tot i així em fa il·lusió posar-lo aquí, perquè em va alegrar el dia.
Em van venir ganes de llançar-li una pedreta o tocar-lo una mica amb el peu per veure'l rodolar... però me'n vaig estar, pobra bèstia, que ja va patir prou amb la sessió de fotos!
I ara que ja sé com va això de posar cançonetes, en posaré una que també m'alegra el dia.
2 comentaris:
Els eriçons tenen un encant especial. Com la rosa del Petit Príncep, es creuen terribles amb les seves punxes, però com ella són fràgils i innocents. Jo un cop me'n vaig trobar un al jardí i també em va alegrar del tot el dia, ja que normalment sempre els trobem morts, atropellats a la carretera.
Pero almenys, amb les punxes, aconsegueixen que ningú no els emprenyi gaire. És l'abric perfecte per un autista. N'hi haurà a les rebaixes, d'abrics d'aquests?
Publica un comentari a l'entrada