M'agrada que plogui. Cal que plogui. El que em fa ràbia és haver de sortir al carrer i allunyar-me dels carrers que envolten casa meva, que estan arreglats de fa poc i tenen un paviment que no rellisca. No és com el de la foto (Xipollejant), és completament llis però molt porós, i suposo que aquí està el secret.Les sabates també tenen una part de culpa, només en tinc unes, de sabates, que no rellisquen enlloc. Fins i tot les botes d'aigua em rellisquen una mica!
8 comentaris:
Jo pos porto un bastó mes ben dit una mangala que m'evita estarrasades i em fa força elegant, trobo...
Et pot evitar les caigudes, però les relliscades...
La qüestió de l'elegància és una altra cosa, és clar; si se sap portar, un bastó fa elegant.
Escolta, i si el problema és que no sabem caminar, que no estem prou evolucionats per caminar per aquests terrenys tan artificiosos?
Això segur, Jo mateix! Al camp poc que hi rellisco! Però quan ens col·loquen en un d'aquests terrenys artificiosos i ens donen instruments que no s'hi adapten...
Maria Antonia, t'has de comprar unes crocs!!!!
Ai, Maria Concepció, vols dir?
només passava. Salutacions :-)
Salut, Josep Maria! Vigila, no rellisquis...
Publica un comentari a l'entrada