12 de novembre 2008

Entrevista El Punt (12-11-08)

Avui, a El Punt:

Foto: Oriol Duran


L'ENTREVISTA
> Toti Soler.: «Qui sap ser feliç ja és un artista»

El guitarrista de Vilassar de Dalt, després de tres anys sense publicar cap disc, tanca tota una trilogia amb «Vida més alta», en què combina la seva ja prou coneguda tècnica i gust amb les sis cordes amb versos de Lorca, Cernuda, Vinyoli i Sílvia Amigó


-Fa sis anys presentava un disc anomenat Vita nuova; en fa tres, un que es deia Vida secreta, i ara, un que es titula Vida més alta. Cal entendre-ho com una trilogia?
-«Sí, tot i que no era una cosa ni de bon tros premeditada. La Vita nuova era un projecte inspirat en Dante, i Vida secreta constituïa un recull de coses de molt endins de la meva ànima. Fa cosa d'un any, però, buscant un títol per a aquest últim disc, vaig trobar un poema de Joan Vinyoli que em va fer començar a entendre-ho tot plegat com una trilogia inspirada en determinades situacions personals que havia anat vivint.»

-A quina vida més alta aspirem?
-«Hi ha qui vol una vida més alta des d'un aspecte econòmic, com tots aquests immigrants que es juguen la vida per venir a treballar aquí, i hi ha qui la vol en un sentit més espiritual. Per dir-te a què aspiro jo t'hauria d'explicar moltes intimitats, però no sóc cap excepció. Com tothom, jo desitjo una vida més alta.»

-El disc, es diu en el llibret, s'ha gravat entre els anys 2000 i 2006. Es pren les coses amb calma, vostè...
-«Bé, tinc un calaix de sastre d'on vaig traient idees. Quan, combinades d'una manera que em convenç, hi trobo un sentit, és quan en faig un disc.»

-El treball el dedica al seu fill Alexandre, i la seva filla Laia canta en una cançó, a més d'haver elaborat el disseny de la coberta. Per què hi ha aquesta presència tan destacada dels seus fills?
-«Perquè me'ls estimo, és clar. M'agrada la musicalitat de la meva filla, i hi volia la veu d'una dona, que en el seu cas és una veu molt fina. A ella, fa molts anys, li vaig dedicar un disc [Laia, publicat per Zeleste el 1978], de manera que dedicar-n'hi un al meu fill era un deute pendent. Hi ha una cançó que s'anomena Àlex, que és com es fa dir el meu fill, tot i que a mi m'agrada dir-li Alexandre, com el seu besavi Alexandre Galí, el pedagog.»

-La seva discografia ha estat recentment reeditada...
-«Sense que se m'hagi consultat res. Estic encantat que tots aquests discos siguin al mercat, però és lògic que hi hagi un cert control de l'autor, que en aquest cas sóc jo. I no se me n'ha dit res.»

-Què n'aprèn, de la música, després de tots aquests anys?
-«De tot. De Bach, que és el meu mestre número u, continuo aprenent-ne constantment. I també d'altres coses. Aquesta primavera, per exemple, he estat al Brasil i, gràcies a una sèrie de gent que he conegut i discos que m'han passat, he après moltes coses, ja que les músiques del món són una font inesgotable d'aprenentatge.»

-I la vida?
-«És el que et dóna les tonalitats i els tempos. Un artista pot ser algú que fa música, poemes o pinta quadres de manera meravellosa, però també el venedor de la fruiteria que tenim al davant d'on estem fent l'entrevista, que potser és una persona feliç i, per tant, tot un artista. Perquè qui sap ser feliç ja és un artista».

-Creu que els homenatges que va rebre ara fa uns anys Ovidi Montllor, amb qui vostè va col·laborar estretament durant anys, van projectar una imatge fidel de com era el personatge?
-«Se'n van fer molts, d'homenatges, i jo vaig fer el meu. Sempre, però, són poques les coses que es puguin fer per a un home com ara Ovidi, que va mostrar la seva qualitat en la música, el teatre, el cinema i, sobretot, humanament. Alguna cosa es va aconseguir, com ara aproximar la seva figura a una sèrie de gent que no sabia que havia existit. Ara bé, després d'aquests homenatges, vaig a les botigues i no hi trobo els seus discos. Aquella capsa antològica que es va editar jo no l'he vista mai més.»

-Quins projectes té guardats en aquest calaix de sastre que em comentava?
-«Un disc amb Llúcia Vives que es dirà La veritable història de Willy Muñoz, que estarà enllestit d'aquí a pocs mesos. També un treball de cançons sefardites amb Carme Salgado que arrossego des dels anys vuitanta. I, finalment, un disc en què toco Bach amb guitarra, que era un projecte que tenia abandonat i que ara estic recuperant. De fet, tinc una llista tan enorme de projectes que no sé si viuré prou com per poder-los tirar endavant.»

GUILLEM VIDAL


+ Toti Soler durant l'entrevista, ahir a Barcelona. Foto: ORIOL DURAN

Toti Soler.
MÚSIC


Tot i editar L'arxiver de Tortosa, Racconto, Deu catalans i un rus i Vida secreta en un període de menys de dos anys, ja en feia tres que l'històric Toti Soler, un dels guitarristes més brillants dels Països Catalans, no publicava res. Ara, Soler, mentre es reediten –sense el seu consentiment– discos que, en la dècada dels setanta, va publicar el segell PDI, retorna amb Vida més alta (K Indústria), un àlbum amb composicions instrumentals i adaptacions de poemes de Joan Vinyoli, García Lorca, Luis Cernuda i Sílvia Amigó.



Barcelonès Nord

12/11/2008





ALTRES ENTREVISTES


# Lamari.
CANTANT DE CHAMBAO
12/11/2008

# Lobsang Dhonden Rimpoché

12/11/2008

-----------
+ Entrevistes anteriors
La pàgina de l'entrevista, aquí.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Una entrevista molt maca! Gràcies m'ha agrada t llegir-la

novesflors ha dit...

A mi també m'ha agradat llegir-la. Només coneixia Toti Soler del fet que acompanyàs l'Ovidi en les seues recitacions però no conec cap disc específicament seu. Una ignorància imperdonable, la meua.
Gràcies per acostar-nos el Toti Soler.

Mallerenga ha dit...

No és imperdonable, novesflors, és el més normal en aquest país petit, on s'amaga i fins i tot es menysté els grans músics...
Però mai no és tard!