L'Eva es va passar força temps recomanant-me la lectura d'Els homes que no estimaven les dones. Jo m'hi resistia, d'una banda perquè no m'agrada que em recomanin llibres, i de l'altra perquè, amb aquest títol, les semblances amb la tirallonga de llibres d'autoajuda que he hagut de corregir em feien posar pell de gallina.
Al final va guanyar, l'Eva, i vaig cedir quan em va dir que una de les protagonistes s'assemblava en moltes coses a mi; però vaig cedir perquè no m'ho vaig creure, evidentment, però també perquè em feia gràcia que es tractés d'una macaire amb tatuatges i piercings (és un dels últims arguments que em va donar).
El cas és que vaig llegir el llibre, i em va agradar; és distret. Él la mena de llibres que em van bé després d'una jornada de correcció de llibres de comptabilitat, d'autoajuda, de gestió d'empreses o de tot de coses soporíferes que m'he d'empassar per guanyar-me les garrofes.
I el cas és que avui he trobat un post, al Bloc de Bellvitge, que m'ha fet tornar a buscar informació sobre la síndrome d'Asperger, que em vaig autodiagnosticar ja farà tres o quatre anys, després de corregir un llibre d'en Simon Baron-Cohen on hi havia una sèrie de tests molt divertits.
I els he trobats, aquests tests, a internet, i els he tornat a fer, i m'he quedat la mar de satisfeta amb la meva puntuació, i m'he reafirmat: no sóc rara, tinc asperger!
Al final va guanyar, l'Eva, i vaig cedir quan em va dir que una de les protagonistes s'assemblava en moltes coses a mi; però vaig cedir perquè no m'ho vaig creure, evidentment, però també perquè em feia gràcia que es tractés d'una macaire amb tatuatges i piercings (és un dels últims arguments que em va donar).
El cas és que vaig llegir el llibre, i em va agradar; és distret. Él la mena de llibres que em van bé després d'una jornada de correcció de llibres de comptabilitat, d'autoajuda, de gestió d'empreses o de tot de coses soporíferes que m'he d'empassar per guanyar-me les garrofes.
I el cas és que avui he trobat un post, al Bloc de Bellvitge, que m'ha fet tornar a buscar informació sobre la síndrome d'Asperger, que em vaig autodiagnosticar ja farà tres o quatre anys, després de corregir un llibre d'en Simon Baron-Cohen on hi havia una sèrie de tests molt divertits.
I els he trobats, aquests tests, a internet, i els he tornat a fer, i m'he quedat la mar de satisfeta amb la meva puntuació, i m'he reafirmat: no sóc rara, tinc asperger!
5 comentaris:
Jo guapisima crec sincerament que el unic sindrome que tens es el de una mica de tonteria ( Amb Perdo) i no aquest tant raro que dius. Un petonaz.
No m'espatllis la festa, tu ara! La tonteria i el "bitxo raro" és el que m'he hagut d'empassar sempre, fins que vaig trobar l'asperger, que no és res dolent, només una explicació i una gran dosi de tranquil·litat.
Una llepada!
Doncs si això et fa sentir millor. Benvingut l'autodiagnòstic!
i la confirmació, també!
T'he de dir que pel que jo sé d'aquesta síndrome, és una síndrome de persones interessants...
Això d'interessants és molt relatiu, sobretot per a la gent més propera, i més encara si també hi ha alexitímia... Però "güenu", és el que hi ha!
Ai Mariantonia, quan em faras cas a la primera?
Publica un comentari a l'entrada