Dia mundial de la poesia

Hi ha molts dies de l'any que són dies-mundials-d'alguna-cosa. El d'avui, però, el del 21 de març, que és el "dia mundial de la poesia" m'agrada especialment, com m'agrada que hi hagi infinites formes d'entendre el concepte "poesia": per a alguns és una cosa tèrbola, per a d'altres és lluminosa, o divertida, o cursi, erudita, existencial, tenebrosa, clara, rebuscada, seriosa, irònica... Hi ha qui s'afanya a posar-li etiquetes: de l'experiència, de l'amor, de la mort... Hi ha qui llegeix o escriu "poesies" i en fa tot un concepte... En fi, jo penso que el lector habitual de poesia pot adoptar tots aquest conceptes segons el dia que fa, o segons amb quin peu es llevi, o segons la conjunció astral del moment.
Celebraré el dia amb un dels meus poemes preferits (no sé si és EL preferit, donat el títol del blog, això també deu anar segons els dies).

Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.
Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.
Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m'atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra
del qual ara ja en deim miquelangelejar.
Defineix, davant meu, els signes del teu codi,
desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,
apropa't fins al punt on et perdi de vista:
si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.

És el poema II d'El pis de la badia, de Miquel Àngel Riera, editat per Columna el 1992.

I no posaré l'única versió musicada que tinc per no ferir susceptibilitats; potser si en tingués una altra, de versió...