Als gramàtics, amb a(hu)mor

HISTÒRIA SAGRADA DELS GRAMÀTICS

Al començament era el Verb.

Això diu Sant Joan, que no era un gramàtic,
sinó l’Evangelista de més talent dramàtic,
i per la teva tesi no trobo, francament,
que les seves paraules siguin un argument.
Si al començament del Gènesi era el Verb,
¿tu vols dir que ja hi eren els gramàtics?

Superb!

El Verb, senyor poeta, no és pas la gramàtica.
Deessa de paper que amb mirada antipàtica
la nostra parla vària i lliure com les ones
petrifica mirant-la com feien les Gorgones.

Els diftongs radicals, els complements directes,
els pronoms relatius, els futurs imperfectes,
tota l’ortografia i tota la sintaxi
i tota la prosòdia —Theorie und Praxis—,
l’accent, el guionet, la dièresi fatal,
tota aquesta quincalla odiosa no val
ni el ta-ta d’un infant en la pau d’una casa
ni el tornaveu de Déu en la boca de l’ase
—Aquells noms sense fons i quasi sense forma!
i pitjor per a tu si no hi estàs conforme.

Un temps hi hagué, si tenen crèdit els Evangelis,
en què tots els humans dels pins en deien melis,
i en tot el món poblat per l’adàmic llinatge
hi havia solament un comunal llenguatge.
(No diu el Testament, se’n devia oblidar,
que aquest llenguatge era parent del lleidatà.)
Segurament, llavors, en aquells mots estàtics
devien rabejar-s’hi els impúdics gramàtics,
que amb la freda paciència d’una tasca de segles
n’escrutaven zelosos les immutables regles.
I, quan ja les hagueren trobat, palesament,
embriacs del triomf conclogueren, veient
que les regles trobades exactament seguia,
que el parlar dels humans, l’únic, els obeïa!

No pas per escapar-se de cap altre Diluvi
com el Vell Testament digué de bell antuvi,
els descendents d’Adam ofengueren el cel
construint amb ardor la torre de Babel.
Jehovà no es ferí per un pilot d’estibes
que, molt més orgullosos que qualsevol manobre,
oblidant que el llenguatge dels homes era l’obra
de les Potències més perfectes i més altes
hi buscaven defectes i mancament, i faltes!

Llavors damunt dels llamps i dels trons braolà
la còlera terrible i potent de Jehovà
que, tot mirant els homes amb un provident fàstic,
ordenà radiant de justícia i de càstig
que els simis que l’havien befat tan follament
encontinent parlessin de guisa diferent,
i que, per maleir-los àdhuc en llur nissaga,
la seva pròpia llengua fos fluctuant i vaga,
i tant com ells mateixos fos sotmesa al destí
de viure renovant-se, i al capdavall morir.

En la confusió de les llengües novelles
els gramàtics alçaren llurs crits a les estrelles
i juraren venjar-se, tant eren de superbs,
d’aquell gran Creador que parla en tots els Verbs.
En cada nova cleda lingüística amagant-se,
posaren els puntals de la seva venjança.
Sens dubte, Satanàs els guiava de dret
quan varen inventar el primer alfabet.
Després… En tot el món on una ànima parla
hi ha hagut sempre un gramàtic a punt d’esclavitzar-la,
però, sempre impotent, i contemplant amb ràbia
aquella llengua viva que cap presó, cap gàbia,
no pot tenir reclosa, i que, sempre diversa,
sap crear el poema, la lletra, la conversa,
i es riu del professor que imagina que és seu
un domeny on tan sols hi pot manar el Déu
que va crear el Verb que fou l’inici i
serà probablement també la nostra fi.

CODA

Ja sé que ens cal gramàtics per entendre’ns.

Sí, mes

és sols llur funció la dels guardacarrers
que vigilen els nens i regulen el tràfec.
Aquests alexandrins, insolents com un xàfec,
van sols contra el gramàtic foll i precipitat
que es vulgui creure l’amo de tota la ciutat.


Màrius Torres