31 de gener 2009

Tan bé que s'està a casa...

Tenim el món fet una merda. Allà dalt n'hi ha que estan contents perquè tenen un nou president i es pensen que les coses aniran millor; tant de bo! N'hi ha una bona pila que s'esbatussen perquè els dolents volen ser els bons i als bons (com sempre passa) els diuen que són dolents. S'han fos els calers i ara correm com formigues espantades. S'ha inventat una nova forma d'acomiadar la gent: la porta als morros. N'hi ha que guanyen premis per una cagarada. N'hi ha d'altres que es fan la punyeta per guanyar al joc de les cadires. Hi ha pixapins que no volen pudors ni sorolls a la vora de la caseta bucòlica de caps de setmana...
La zel en diu més.
Sempre ens quedarà París, és clar... Però de debò cal anar a París?

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Mira, mallerenga, així ... tot escoltant una cançó no m'ha vingut pas malament anar a París.

Mallerenga ha dit...

I s'hi pot anar de tant en tant, però ara que fa fred, i plou, i la mandra ataca... Potser és més còmode muntar-nos un París a casa, una mena d'oasi, on els mals endreços del món passin de llarg.