Hola! Creia que només el meu blog havia recordat el 25è aniversari de la mort d'en Xesco. Hi ha tantes absurditats per les que es fan grans escarafalls i en canvi, el record d'éssers tant especials com ell, en l'aniversari de la seva mort passen gairebé desapercebuts. En fi..., potser més val pocs, però ben avinguts. Si li expliquéssim com estàn les coses, no sé pas si s'ho creuria, en Xesco. :)
Bon dia i bona hora!, us passo un poema sobre Xesco Boix que en Salvador Giralt, segons m'ha explicat, va escrure fa molts anys, a partir de trobar-lo un dia cantant en el metro en la boca del carrer Rosselló-Bailén
HOMENATGE A XESCO BOIX
Ets tu, Xesco Boix? Que tal des de tan lluny? Ah, Xesco, Xesco, Xesco, marxar tan de bursada sense dir-nos ni adéu! Que tornes, dius, aviat? Que esperes que floreixin les roselles als camps de blat, l'aire més fi, i els arbres facin verd? I és clar!, que faci bo.
Al metro, te'n recordes?, al carrer de Provença, cantaves Joan del Riu. La gent, amunt i avall, apressats, descontents, anaven al seu tros: potser un tros de despatx. Jo passava de llarg però vaig parar-me adés captivat pels acords, tot oblidant l'afer que duia entre les mans. Erem pocs, erem tres al redol de les tres: tu i jo i aquella noia, molt àngel, gens malbé, que cantava tan bé. Entonaveu: "viola, sona d'un to cortés, mira que ballen dames, dames i cavallers..." I la gent prou ballava al metro, amunt i avall: qui seguia un compàs, qui passava de llarg tot mirant de biaix... Algú, de tant en tant, parava mig minut, i escadusserament el metàl'lic xim-xim del xoc de les monedes sonava al teu barret. Al metro, te'n recordes?, en aquell túnel fosc: les pluges de l'abril, les cireres de juny, el follet, la formiga, l'amador sense amiga, la cabana en el bosc de closca d'avellana, l'ocell, la sargantana, la nineta galana...; en aquell túnel fosc a llum de fluorescents! Se't va trencar la corda i es va acabar el tocar. -Sé d'un vers -et vaig dir- que un dia has de cantar. -Digues, va! -tu vas dir. A la llengua el tenia però em vaig entrabancar... Quin adéu més galdós! Llavors vam tocar el dos (tu vas marxar amb la noia), i vaig tornar a l'afer que duia entre les mans: que tard s'havia fet!; corrents, corrents, corrents cap a la línia quatre, després la línia tres...
I ara té, veus?, un vers penyora de cançons, velles cançons, bones cançons, que tant vaig disfrutar.
5 comentaris:
potser no tant sols hagués suportat el món tal i com el tenim sinó que hagués tingut més força per seguir canviant :)
Hola! Creia que només el meu blog havia recordat el 25è aniversari de la mort d'en Xesco.
Hi ha tantes absurditats per les que es fan grans escarafalls i en canvi, el record d'éssers tant especials com ell, en l'aniversari de la seva mort passen gairebé desapercebuts.
En fi..., potser més val pocs, però ben avinguts.
Si li expliquéssim com estàn les coses, no sé pas si s'ho creuria, en Xesco.
:)
Bon dia i bona hora!, us passo un poema sobre Xesco Boix que en Salvador Giralt, segons m'ha explicat, va escrure fa molts anys, a partir de trobar-lo un dia cantant en el metro en la boca del carrer Rosselló-Bailén
HOMENATGE A XESCO BOIX
Ets tu, Xesco Boix?
Que tal des de tan lluny?
Ah, Xesco, Xesco, Xesco,
marxar tan de bursada
sense dir-nos ni adéu!
Que tornes, dius, aviat?
Que esperes que floreixin
les roselles als camps
de blat, l'aire més fi,
i els arbres facin verd?
I és clar!, que faci bo.
Al metro, te'n recordes?,
al carrer de Provença,
cantaves Joan del Riu.
La gent, amunt i avall,
apressats, descontents,
anaven al seu tros:
potser un tros de despatx.
Jo passava de llarg
però vaig parar-me adés
captivat pels acords,
tot oblidant l'afer
que duia entre les mans.
Erem pocs, erem tres
al redol de les tres:
tu i jo i aquella noia,
molt àngel, gens malbé,
que cantava tan bé.
Entonaveu: "viola,
sona d'un to cortés,
mira que ballen dames,
dames i cavallers..."
I la gent prou ballava
al metro, amunt i avall:
qui seguia un compàs,
qui passava de llarg
tot mirant de biaix...
Algú, de tant en tant,
parava mig minut,
i escadusserament
el metàl'lic xim-xim
del xoc de les monedes
sonava al teu barret.
Al metro, te'n recordes?,
en aquell túnel fosc:
les pluges de l'abril,
les cireres de juny,
el follet, la formiga,
l'amador sense amiga,
la cabana en el bosc
de closca d'avellana,
l'ocell, la sargantana,
la nineta galana...;
en aquell túnel fosc
a llum de fluorescents!
Se't va trencar la corda
i es va acabar el tocar.
-Sé d'un vers -et vaig dir-
que un dia has de cantar.
-Digues, va! -tu vas dir.
A la llengua el tenia
però em vaig entrabancar...
Quin adéu més galdós!
Llavors vam tocar el dos
(tu vas marxar amb la noia),
i vaig tornar a l'afer
que duia entre les mans:
que tard s'havia fet!;
corrents, corrents, corrents
cap a la línia quatre,
després la línia tres...
I ara té, veus?, un vers
penyora de cançons,
velles cançons, bones cançons,
que tant vaig disfrutar.
I bona migdiada!
Cal no oblidar la bona gent.
Gràcies, President, pel poema.
A top most position in the search engine is not an easy job.
Publica un comentari a l'entrada