Haddockstyle

(Copiat descaradament del sinyó Captaire.)

TOTS ELS INSULTS DEL CAPITÀ HADDOCK

acaparador . aeròlit recauxutat . aixafaterrossos . aixafaterrossos caragirat . amfitrió . anacolut . analfabet . animal . animalot . antropòfag . antropopitec . antropopitec de pa sucat amb oli . apatxe . aprenent de dictador amb salsa de coco . aprofitat . arlequí . asteca . astronauta de terra endins . atleta de pa sucat amb oli . atropellador . autòcrata . autodidacta . banda de babuins . banda de canacs . banda de caps quadrats . banda de marxants de guano . banda de vampirs . banda de zapoteques . banda de zapoteques d'estar per casa . banda d'encenalls de pallús amb confitura d'eriçó . bandarra . bandit . bàrbar . barretina . belitre caragirat . bergant . bèstia . bleda assolellada . botxí . brètol . brivall . brontosaure . bufaforats . buidaampolles . buldòzer a reacció . cafre . caguetes . calçasses . caldereta reescalfada . canalla . caníbal . caníbal emplomallat del carall . caníbal impresentable . cap d'ase . cap de carbassa . capgròs . caragirat . carn de patíbul . carquinyoli . carquinyoli remullat . carterista . catacresi . cataplasma . cataplasma de neula remullada . ceballot . cebollí . cercopitec . cianur . cicló ambulant . ciclotró . coleòpter . coleòpter caragirat . colla de bèsties . colla de sapastres . coloquinta . concentrat de neula remullada . contrabandista . corsari . cotorra del diable . cotorra llenguda . cotorra xerrapeta . covard . cowboy de l'asfalt . cretí . cretí escabetxat . cromanyó de nyigui-nyogui . croqueta de cuscús . cuc miserable . descamisat . dinamiter . diplodocus . dromedari estrafet . ectoplasma . ectoplasma de bunyol estrafet . egoista . equilibrista . escampafems . escanyabruixots . escanyabruixots amb all-i-oli . escanyapobres . esclavista . escurçó . escurçó maleït . esgarriacries . espantasogres . extracte de cataplasma . extracte de ceballot . extracte de cretí momificat . extracte d'hidrocarbur . figureta de pessebre amb funda . fil·loxera . filibuster . filibuster de pa sucat amb oli . filibuster renegat . gallina . gamarús . gàngster . gàngster d'estar per casa . gargarisme . giroscopi . grandíssim covard . grumet desvergonyit . heretge . hidrocarbur . home del sac farcit de crema de suro . hotentot . hotentot desvergonyit . iconoclasta . incendiari . incívic . invertebrat . judes . ku-klux-klan . lladre . lladregot . llanut caragirat . logaritme caragirat . macaco . macrocèfal . mal educat . malandrí . mameluc . mandril . mariner d'aigua dolça . mariner de terra endins . marxatons . megacicle . megalòman . mercenari . mosca vironera . negrer . neuler rovellat . ninot de fira . oficleide . òliba mal dissecada . onicòrfor . oricterop . ornitorrinc .ostrogot . palíndrom . pallanga . papú . paranoic . paràsit . pastanaga . patagó . piconadora . pillastre . pirata . pirata d'aigua dolça . pirata de l'asfalt . pirata del cel . pirofòric . piròman . pixallits . pixapins . pocapena . pocavergonya . podrit . polígraf . projecte d'analfabet caragirat . projecte de pillastre . protozous . quadrilàter . rapinyaire . rata . renegat . rizòpode . rostit d'ectoplasma amb all-i-oli . ruc . rufià . sac de gemecs . sacabutxos . saltabardisses . saltabarrancs . saltataulells . saltimbanqui . salvatge . sapastre . sàtrapa . subproducte d'ectoplasma . suc de regalèsia . tanoca . tecnòcrata . terrorista . tigressa . tombatruites . tornavís . trabucaire . trabucaire del carall . traïdor . transcolador d'aigua . trinxeraire . trinxeraire dels càrpats . troglodita . troglodita de carnaval . tros de babau . tros de catacresi . tros de mula . tros de tifa interplanetària amb ulleres . tros d'ectoplasma rebullit . tros d'iconoclasta . truà . vampir . vàndal . vegetarià . venedor de catifes . visigot . viviseccionista . ximpanzé . xuixo de crema . zapoteca d'estar per casa . zuau escabetxat . zulú

Per molts anys!

Algú fa anys, avui? xD

Touchée

Només un asocial pot saber que això és una de les coses més maques que se li poden dir a un altre asocial. I si no ho sap és que no és asocial. xD

Va, una mica de música!

El silenci de quan la música comença

El 30 d'agost de 1910 va néixer a Lleida en Màrius Torres. Per avui que fa cent anys, la Carme va proposar que els blogaires féssim un homenatge, i em va agradar molt la idea.
Vaig començar a llegir en Màrius Torres cap allà el 1990, per "culpa" del disc Tot el fred que s'acosta..., d'en Miquel Àngel Tena. Reconec que al principi llegia com qui passa de puntetes, sense entendre gaire res, però hi havia una música bonica. I de mica en mica hi vaig anar entrant, entenent, sorprenent-me, garratibant-me, enganxant-m'hi, al cap i a la fi. I fins avui, fins ara, que no passa un mes sense que tingui la necessitat d'una dosi de Màrius Torres, i sorpresa de que no deixi de sorprendre'm ni de fer-me tenir esgarrifances.
Moltes vegades "jugo" a obrir el llibre a cegues i llegir. Ara ho acabo de fer, i ha sortit:

Comença un capaltard d'acabaments d'estiu.
Una noia va sola per un camí i somriu
quasi sense adonar-se'n. Pensa en tots els que estima
i la lluor del sol a la més alta cima
se li emporta l'esguard enlaire. Cull, al pas,
brots d'espígol morat, flairós com el seu braç.
En descobrir un erol ple de mates florides
s'enfila rost amunt, i un cop les ha collides
deixa la garba a terra i seu per reposar.
La vall és, als seus peus, un somriure molt clar
i ella, és clar, li respon amb un altre somriure.
Llavors pensa en les cartes que no té temps d'escriure,
en tants amics que són tan lluny d'aquesta llum.
De l'espígol li arriben onades de perfum.
Com un infant s'allarga de cara al cel, i es posa
la garba més flairosa per coixí. Quina cosa,
veure el cel, ajagut cara al cel, tan pregon!
Déu meu, i que olorosa la terra d'aquest món!
El sol ja és post. La tarda més íntima i més vasta
sembla a cada moment. Una llum viva i casta
retalla núvols, arbres, carenes i conreus
i tot sembla que parli --oh, pau de tantes veus!

I ara ja no puc dir res més, només, si de cas, que en Màrius Torres , per a mi, és el silenci de quan la música comença.

Bons propòsits 2010 FAIL!

Dons això mateix, des del darrer post, el 31 de desembre del 2009, no m'havia tornat ni a mirar el blog, encara que hi pensava sovint, i també sovint m'empescava algun post "enginyós" mentre passejava amb els nens peluts (que, en arribar a casa, havia fugit espaordit per alguna mala conjunció astral), i els quatre amics que de tant en tant i treuen el nas (encara ara) comencen a preguntar-me per la salut del blog (tot i que no tots ho fan, veig com aixequen una cella i fan un somriure burleta), i hi pensava (en el blog) i no sabia què fer-ne, i pensava que m'havia "compromès" a explicar totes aquestes coses menja-temps que es resumeixen (mà o meno) en 2.0, i güenu, que ho he solucionat quan he reconegut que no tinc ganes d'explicar totes aquestes eines, i que, encara que en tingués ganes, no en sabria.
Per tant, m'atorgo un gran FAIL als bons propòsits i deixo via lliure al blog per escriure el que vulgui i quan vulgui, i repetir fotos i cançons si em vé de gust, o per no fer-hi res.
També havia pensat en deixar aquest blog tal com està i començar-ne un altre (cosa que no descarto), però de moment no, que aquest ja té uns quants anyets i em sabria greu... De moment deixo el blog en estat de llibertat, sense cap post pendent, com si fos una llibreta nova. Però potser demà canvio d'opinió...

Bon any nou!

Avui, que és el sant del meu carrer i que és el dia que surt l'home dels nassos, també toca acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre.
Doncs això mateix, que tingueu un 2010 mooooooooooolt feliç! (Recoi, costa una mica, això d'escriure 2010, els dits van sols a escriure 20010!)
Hi ha gent que fa bons propòsits per a l'any que comença; jo no ho he fet mai, i potser ja seria hora... Va, doncs, el meu #bonproposit per al 2010 (que no 20010) serà escriure coses al blog una mica més sovint, que amb tant de twitter i amb tanta punyeta el tinc més abandonat que un castell sense fantasma! I em ronda pel cap un post sobre les eines 2.0 que faig servir, explicades amb paraules fàcils per als meus amics preferits, que són pocs però bons, i que em miren raro o em deixen per impossible quan els parlo de twitter, formspring, tumbrl, flickr, friendfeed, reader, poken, followers, followings... Si és que al final potser tenen raó quan em tracten de freak o de geek (alguns)!
Àpali, doncs, feliç 20010! Ai, no, 2010!

01000110 01100101 01101100 01101001 11100111 00100000 00110010 00110000 00110001 00110000 00100001

La dignitat de Catalunya

Fa dies que he de publicar aquí l'article d'un amic, i pensava fer-ho avui, però davant l'editorial conjunt d'avui de la premsa catalana, i davant les opinions d'alguns españoles, el que publicaré serà aquest famós editorial conjunt, i a qui li piqui, que es rasqui, perquè ja està bé de preses de pèl, aviam si al final serà veritat que hem d'agafar lo trabuc!

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt

#porraalcalde Qui juga?

Avís per a personatges 1.2 que no teniu twitter, ni us el mireu, o que ni tan sols sabeu què és!

A can Twitter estem fent una #porraalcalde. La participació és lliure i no ens hi juguem res, però mira, és divertit.

De moment a la #porraalcalde hi tenim un Raül, un Mas i no sé si comptar un vot Parlón, perquè només era un somni...

Si algun colomenc que encara es miri aquest blog agonitzant hi vol participar, pos eso, la #porraalcalde als comentaris.