Per molts anys

Avui sí! (I més Raphel Pherrer)

Avui sí, avui ha plogut. M'he calçat les botes d'aigua i he sortit a xafar tolls (hi ha plaers que no caduquen mai).

Raphel Pherrer

Raphel Pherrer a Viquipèdia.

Desnormalització

• Premi al Disc Català de l’Any 1987, atorgat per RÀDIO 4 (RNE) a l’artista RAPHEL PHERRER pel seu disc “ensaïmada” “Desnormalització”.

• Premi a la millor portada al mateix disc de RAPHEL PHERRER atorgat per la GENERALITAT DE CATALUNYA l’any 1987.

Sor Thomasseta Superstar












L'any 1989 es va editar Mallorcatur, amb (Carlos Garrido, Raphel Pherrer i Toni Miranda), i es va reeditar el 2004.
La genial obra de Raphel Pherrer, editat el 2005, aplega els àlbums Desnormalització i Sor Thomasseta Superstar.

El futur de la llengua? Espero que no!

Feia molts anys que no escoltava les cançons d'en Raphel Pherrer. Fa poc vaig trobar el CD La genial obra de Raphel Pherrer i el vaig comprar. De seguida vaig copiar-lo a l'iPod i com que el tinc en mode xufla, com segurament diria en Xavier Solà (altrament dit aleatori, o shuffle, pels més cools), fins ahir, camí de la feina, no vaig sentir Desnormalització. És un tema que fa anys em feia mitja por, una por inconscient, com la por que em feia sentir aquella cançó infantil del "señor don Gato", però que ahir em va fer gràcia i em va fer pensar en el Bibiloni.
Espero que els seus pronòstics de cara desfigurada no arribin mai a aquests extrems!

I demà tampoc

Demà hi ha un concert del Miquel Gil a l'Hospitalet. A les 9 de la nit. Demà és dissabte (de fet, a aquestes hores ja és avui). Jo treballo els dissabtes. Plego a les 9 de la nit. Sóc a l'altra punta de Barcelona.
Ergo... Ja ho veus, Miquel, aquesta tampoc no és la bona. Algun dia arribarà, la bona. Esperarem.

Com se't troba a faltar, Ovidi!

Què et sembla, Toti?

Què et sembla si tornàrem cap a casa?
Per més que ens esperem, no ens torna l'eco.
Sense ell se'ns va morint el fet de viure:
A mi la veu, i a tu els dits de la música.
Poca ventura, amic, en l'aventura
de ser-ne conseqüents i esperar l'eco.

Tornem a casa ja,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser, roses.

Què et sembla, aprofitar, camí de casa,
i seure'ns en un bar, un pèl simpàtic,
fer-nos dos whiskys, i fumar la calma,
i cantar per nosaltres com si res.
Fer-li explicar el què a la guitarra,
i somriure contents per tan gran fet.

Després tornem a casa,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser roses.

Què et sembla, si sortint del bar simpàtic,
ens llencéssim de cap, cap a les Rambles,
i ens deixéssim portar pel seu riu,
com gossos amansits i sense puces,
i ens confonem, i ens confortem amb tot
fins al límit del mar, i ens tornem peixos?

No per donar peixet,
tot el contrari:
per renunciar a ser
uns peixopalos.
Amb cartes que no lliguen.
I sense roses.

De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...
Seríem peix de passa, poques conyes!
O peix músic. Seríem! No estaríem.
Li podríem cantar al rei Neptú.
I festejar a més d'una sirena,
i transmutar, sense dir-ho a ningú.

Després tot xano-xano,
cap a casa,
tu deixes el bastó i jo l'espasa.
I anem d'oros i copes,
amb reis i asos,
i dos cavalls per córrer,
si el joc no és bo.


Ovidi Montllor

Crònica d'un concert ajornat

Dijous al migdia arribo a València. Plou. Deixo les coses a l'hotel i faig el camí fins a la sala El Loco, per no perdre'm a la nit, quan vagi cap al concert del Miquel Gil.
Com que segueix plovent m'aixoplugo al mega-centre comercial que hi ha al costat de l'hotel, però en surto al cap de cinc minuts mal comptats: és pastat a qualsevol dels centres comercials del voltant de Barcelona, les mateixes botigues, els mateixos aparadors, les mateixes cares...
Així doncs, em tanco a l'habitació de l'hotel i començo a llegir Gallifa, del Miquel de Palol.
A dos quarts de deu surto i vaig cap a la sala, amb el pas segur de qui sap on va. Baixo per Ferran el Catòlic i tombo per Erudit Orellana; a la cantonada, en una botiga, hi ha el cartell del concert a l'aparador: diu que el concert és a les 11. "Vaja", penso, "però si a tot arreu posava a les 10! Què coi faré, ara, tota una hora?"
La solució me la trobo als nassos a la porta de la sala:

Este concierto queda aplazado por motivos excepcionales, os mantendremos informados con la nueva fecha de actuación, sentimos las molestias (el importe de las localidades vendidas se os entregará en taquilla).

I res, després de parlar una estoneta amb el porter i assegurar-me que no és una broma, ja tinc la solució a aquella hora que em quedava penjada: apa, cap a l'hotel una altra vegada. I com que no em queden ganes ni de baixar al bar de l'hotel a fer una copeta, em tanco a l'habitació i acabo Gallifa.
Divendres al matí no plou gaire i visito el Jardí botànic. Compro loteria de Nadal, "potser havia de venir a València a comprar loteria", penso... Després faig una volteta per la ciutat i apa, cap a casa.
I no, la loteria no ha tocat. Ni un cèntim.
He anat a València a llegir Gallifa?


Pocs dies després, per uns correus electrònics intercanviats amb en Miquel Gil, tot fa pensar que els "motivos excepcionales" era una festeta privada de Nadal que o bé els venia més de gust o els donaria més calerons, als "señoritos" de la sala. I l'excusa que van donar al cantant va ser que tenien una inspecció...

Una escapadeta

Com van escriure fa temps a Rock & Clàssic, en Miquel Gil és "un cantaor com una casa de pagès". I per això m'he liat la manta al cap i el dia 20 me n'aniré cap a València, perquè presenta Eixos a la sala El loco.

I he posat aquesta foto que li va fer el Juan Miguel Morales (qui havia de ser, si no) perquè m'ha vingut de gust.

Qui no el conegui no sap el que es perd.

(Entrevista vilaweb.tv)

Deixeu-lo plegar tranquil!

Quan en Lluís Llach va anunciar que plegava de fer concerts i discos i que volia canviar de vida, em va saber greu, però ho vaig acceptar, només faltaria!
Estic ben tipa de tota aquesta gent que diu que és mentida, que no plega, que no pot plegar... Què coi vol dir, que no pot plegar??? Aquesta gent que ho diu tenen tots els seus discos? Segur que coneixen tota la seva obra? Em penso que, en la majoria de casos, no deu ser així, que deuen conèixer L'estaca, País petit, Laura i potser algunes altres cançons de les més conegudes, però dubto que coneguin La mula sàvia, Bigí, perquè el puguis ballar o Ara mateix.
Deixeu-lo plegar tranquil! Té tot el dret del món a fer de vell xaruc, a fer vida contemplativa o a fer de pagès.
I si així, de sobte, l'enyoreu, repasseu la seva extensa i excel·lent discografia; n'hi ha per tots els gustos.
A més, ens va fer aquest regal que es diu Verges 2007, i editarà el disc del darrer concert...

Gràcies, Lluís, per tots els teus discos. I si algun dia en tens ganes i en fas un de nou, seré la primera que se n'alegrarà, però si no en fas cap més no em podré queixar perquè ja ho has avisat i ho respecto.