21 de juny 2008

Àngela Maria!...

Al març de 2006 em vaig treure el carnet de conduir, pocs dies després em van operar d'una deformació congènita al genoll. Abans d'aprovar l'examen vaig trobar una bona ocasió i em vaig comprar un cotxe, aquest Ford Ka vermell, xulíssim.
Idò, l'operació va servir d'excusa per a no tocar el cotxe durant uns mesos, no tenia gaire mobilitat. A l'estiu d'aquell any vaig fer algunes pràctiques amb el meu cotxe i amb amics (les pujades, uix!) i amb ma germana (que va demostrar tenir tota la paciència del món en aquests casos). Tot i així, un dia per una cosa i un altre dia per una altra, a aquestes alçades el cotxe m'està esperant, ben tranquil·let i sense bateria, al garatge de casa. Com que el garatge és petit i em semblava impossible entrar-hi amb el cotxe sense carregar-me res, des de l'octubre de l'any passat tinc llogada una plaça de pàrquing suposadament fàcil (sí, sí, una mica soca...).
Durant tot aquest temps he fet una bona pila de bons propòsits, però mai no han prosperat; amb els corresponents comentaris benintencionats (o no gaire, de vegades) d'amics i parents.
Doncs bé, avui acabo de saber que el meu "mal" te nom: amaxofòbia.
Com si no en tingués prou amb l'asperger!!!
I penso: si té nom també deu tenir solució, no? Diuen que el primer pas és reconèixer-ho... (Em dic Rut i sóc amaxofòbica. Primer pas fet.)
Àpali, doncs, ara toca posar fil a l'agulla (i bateria al cotxe).

3 comentaris:

Carme ha dit...

M'has fet riure Rut! I si totes les fòbies tenen solució. Jo també vaig ser amaxofòbica durant un temps i ara vaig amb tota tranquil·litat amunt i avall per on vull amb el cotxe. Un cotxe tan bufó... no pots deixar-lo morir d'avorriment!

Mallerenga ha dit...

És que n'hi ha per riure! M'ho miro des de fora i ho trobo còmic, però només de pensar a posar-m'hi m'agafen tots els mals i, inconscientment, busco totes les excuses del món per ajornar-ho una mica més.
Hi ha una fórmula màgica?
El que tinc clar és que el Ka m'ha de portar a molts llocs, i que l'he de conduir jo, però no sé ben bé com.

Carme ha dit...

Ei! que no hi ha cap fórmula màgica, hi ha una feina pacient, d'exercicis mentals, de començar a fer aproximacions poc a poc. Es necessita una dedicació, però val la pena.